TRIAL CLASSIC & FRIKIBIKEBELLMUNT

SPT: Sant Pere de Torelló, vall del Ges, nord d’Osona, 100 quilòmetres al nord de Barcelona... per situar-nos... 08572, codi postal... pel GPS...per si voleu venir aquest juliol... amb alguna bicicleta clàssica.. 

Que què hi ha?

Doncs dues activitats bicicleteres importants: 

El diumenge dia 2 es farà la 4ª edició del Trial Classic SPT, puntuable per l'OPEN TRIAL CLASSIC. Com en altres edicions es farà a la zona de La Riera, on el club BIKETRIAL SPT té el seu camp base. El trial constarà de 8 zones, dues voltes, aquest any amb les zones desdoblades per els diferents nivells. Trial de qualitat a la frescor del riu i a l'ombra del bosc.

A la web de trialevolution hi ha tota la informació sobre reglamentació i inscripcions.   

Recordar que la participació és oberta a tothom, federats o no, amb bicicletes clàssiques o modernes. 

Per cert, hi ha zona d’acampada i per autocaravanes per qui vulgui venir el dia abans. Visitar el poble, i l'entorn...pujar al Santuari de  Bellmunt...

L’altre event que es farà aquí al poble és la 2ª pujada Bellmunt amb bicis retro. L’any passat un grup de frikis de la zona van fer una pujada d’aquestes, amb bicicletes antigues, tipus BH de passeig (i d’altres), malgrat la suada dels 6 kms de pujada forta, s’ho van passar pipa (alguns anaven disfressats, a mig camí hi havia una piscina muntada, a la baixada alguns frens s’escalfaven molt i les llantes bullien!! Jajaja!! 

A Ciclismo Ninja hi ha un post, i  també hi ha algun VIDEO penjat al grup de facebook, : frikibikebellmunt , des d’on es fa bullir l’olla. 

La cosa és que aquest any ho pensen repetir: diversió assegurada!

Hi pot participar tothom qui tingui ganes, amb biccletes clàssiques sense canvis de marxes, tipus BH de passeig, o similars, el què es tingui a mà, dels anys 80’s o anteriors, com més retro i frikis millor.  No hi ha inscripcions i no és obligatori anar disfressat, però és millor per qüestions obviament frikis, jajaja!!!

La pujada al Santuari és dura però s’anirà piano-piano fent parades per recuperar l’alè, refrescar-se i contemplar les vistes. El rellotge no compta!

Això serà el diumenge dia 9, no us ho perdeu! Les vistes dels del Santuari de Bellmunt són magnífiques .

 A més de que veure i posar al límit velles bicicletes de passeig també té el seu al·licient!!

Event imperdible per frikis !

SEA OTTER EUROPE 2017

  

Aquest passat 2, 3 i 4 de juny es va celebrar a Girona la primera edició del SEA OTTER EUROPE, un festival dedicat al món de la bicicleta que es celebra als Estats Units des de fa anys.

Exposició de novetats, bicicletes, últimes tecnologies... prova de bicicletes, múltiples competicions, exhibicions, activitats lúdiques, gastronomia, turisme... un conjunt ric i variat de coses per veure i per fer, un bon plat de dieta mediterrània bicicletera!

Novetats? O potser dir-ne “coses que s’incorporen al món ciclista”. N’hi ha de visibles, com els frens de disc a les bicis de carretera, bateries i motors ( la e-bike evoluciona imparable), les gravel segueixen obrint mercat, corretges dentades en comptes de cadena, “caixes de canvis”... a més a més dels acabats, colors i estètica, la manera com cada marca intenta agradar, destacar i diferenciar-se, objectius sempre difícils, encara més en un món cada vegada més intercomunicat... els creatius han de ser creatius també per cridar l’atenció sense allunyar-se massa del ramat, no són temps fàcils per aquesta professió. 

Però si que són temps bons per la bicicleta, molt públic, molt interès i bon ambient.

Novetats invisibles...? segur que n’hi havien, mètodes de fabricació, materials, intencions, prototips... històries de laboratori que no sabem, proves-error del cap-on-anirem. En aquestes fires les marques analitzen el client igual que el client analitza les obres  que el fabricant presenta, comunicacions de conveniència, preguntes i respostes invisibles, sempre ha estat així en la cultura capitalista que ens aixopluga.

Es diu que hi havia 350 marques mostrant les coses que fan. Difícil veure-ho tot, però passejar i deixar-se cridar per l'atenció és ben divertit, i passa el temps volant!

A destacar la presència de la firma Campmajó, l'únic artesà al Sea Otter Europe, amb bicicletes fetes a mà de veritat, presentant una bici d'alumini i una d'acer d'última generació (Columbus no para!). Felicitats per la bona feina i agrair el poder veure coses diferents que criden l'atenció i desperten admiració. 

El tema de l'artesania és poc seguit a casa nostra però en països com Estats Units hi ha molt interès, i es celebren trobades mundials com el nahbs

És d'esperar que això també evolucioni a Europa.

En quan a la indústria robòtica seriada... 

Algunes màquines d'avui en dia:

 Els preus... molt alts... bicicletes i materials assequibles només per una minoria, però mirant-ho amb un altre prisma això mateix dóna valor a les bicis de fa 10 anys, i a les bicis barates, velles, clàssiques, simples i senzilles... Avui en dia, amb pocs diners tens estris que funcionen bé, útils, divertits, tant per fer esport com per utilitzar a diari. Afortunadament, el concepte “d’actualitzar-se” no és obligatori en el món de les bicis, a diferència del món de la informàtica, la telefonia, els cotxes... on l’electrònica remena les cireres... almenys de moment. En un futur on, presumiblement, la bici elèctrica dominarà el pati, segurament serà “obligatori” actualitzar-se regularment. Així que són temps bons per gaudir d’aquest descontrol, i que duri!

Parlant de durar... algunes bicicletes de fa més de 25 anys encara estan com noves!   

Materials de 5 estrelles!

 Passa que el dissabte a la tarda és va fer una “competició no competitiva” amb bicicletes de muntanya clàssiques, anteriors a 1995. Aquesta “btt classic” va ser un èxit tot i la poca difusió prèvia, i més de 40 ciclistes retro van donar dues voltes al circuit de btt, uns 10 kms, a cavall de les seves màquines vintage, unes quantes joies de l’època quan l’olla començava a arrencar el bull.

Cal dir que la majoria van apretar les dents i la lluita per arribar abans a la meta va ser ben viva. Hi va haver guerra. Caduquen la tecnologia, els materials, les dimensions i geometries... però el tema “píque” no caduca pas, com tampoc el bon humor i la companyonia. I això mola molt. 

Després d'aquesta "raresa" del programa,  el contrast amb la tecnologia i les prestacions de les bicicletes actuals encara resulta més accentuat. Les noies del btt, per exemple, a la cursa del dissabte, semblava que anessin amb moto i no amb bici!

  

Tan de bo que duri, i que es repeteixin històries com aquest Sea Otter Europe tan a prop de casa.

Salutacions!

- Rabasa Derbi Diablo

La Rabasa Derbi Diablo va aparèixer l’estiu de 1984.
Ja feia uns anys que el BMX s’havia extès per tot Espanya i comercialment parlant, l’aixeta rajava a dojo;  però per seguir cridant l’atenció i atreure clientela fresca era important presentar coses noves, diferents, com el fre de disc en aquest model (la primera bici de BMX made in Spain amb aquest sistema de frenada), i també, en l’aspecte visual, era vital mantenir colors vius i combinacions atractives. El blanc i els múltiples tocs de vermell donaven una bona nota per aquesta nova bici. La primera també on Rabasa Derbi feia servir tubs rodons en el triangle principal del quadre.

Tot això ho podem saber gràcies al reportatge que apareixia al nº73 de la revista Moto Verde. Un document que em va passar el noi a qui vaig comprar aquesta màquina, moltes gràcies Òscar!

A la bici només l’hi he fet una neteja general, treure òxid de cromats, alinear rodes, restaurar neumàtics... una endreça àgil ja que l’estri estava en prou bones condicions i el millor de tot, amb totes les peces originals. Tan sols l’hi he posat uns altres pedals, de moment, ja que els Notario metàl·lics negres tenien molt òxid i caldrà decapar-los i repintar-los. 

També la “carrosseria” s’hauria de repintar algun dia, ja que té moltes llepades d’un blanc diferent per dissimular diverses emergències òxiques... però tot això pot esperar, així està bé.

Poder observar i restaurar un fre de disc retro com aquest ja és una sort. Sorprèn el fet de que el disc és una extensió del mateix carret de la roda.

La frenada és suau i potent, encara que el disc té una oscil·lació lateral que cal salvar deixant més cable per tal de que les pastilles no freguin quan la roda roda. Suposem que sortint de fàbrica el disc era alineat perfecte.

Possiblement per tema pes, economia o complicació tècnica, les altres marques rivals no van copiar la utilització de frens de disc,  i només en veiem en aquesta i algunes altres Rabasa Derbi que van sortir posteriorment, quan de “Diablo” van passar a dir-se “Panther BMX”.

Un retall interessant de la història bicicrossera. Aquí queda.

Salut!