Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cicloturisme retro. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cicloturisme retro. Mostrar tots els missatges

28 de novembre 2014

- Marin Bobcat Trail "explorer"


La Bobcat trail, quelcom així com "el sender del gat Bob"  (*nota a comentaris), és la MTB  low-cost que Marin va treure al mercat l'any 1993, i que va substituir la Madrone Trail i la Bolinas Ridge, les dues Marin "barates" de 1992.

Al 1993, per sobre de la Bobcat trail hi havia la Muirwoods, una bici que ja des del 1992 presumia dels tirants posteriors gruixuts, una invenció de Marin, batejats com afterburners ( podeu veure la Marin Palisades trail que hi ha aquí a bicinova2)

Qui sap si per necessitat de reduir stock d'algun magatzem, la Bobcat trail encara estava feta amb els tirants i punteres clàssiques. No hi havia aftetrburners per ella. Tot i això, el material base era el mateix, acer al CrMo de la firma japonesa Tange. 

És curiós però la Bobcat trail no apareix al catàleg de 1993 Alemanya, on la gama comença amb els afterburners de la Muirwoods.
Però és segur que la  Bobcat és de 1993, pel seu disseny gràfic. Les col·leccions Marin de 1992, 1993 i 1994 són molt diferents entre elles. A cada temporada tota la col·lecció en conjunt va canviar d'aspecte. A més a més, el nom Bobcat trail apareix a la "Guia de la Bicicleta 93 94", una publicació que treien conjuntament les revistes Ciclismo a fondoMagazine BTT.
A part d'Espanya, em pregunto a quins altres països europeus es va comercialitzar aquesta Bobcat... és un misteri... es tracta potser d'una peça molt perseguida pels col·leccionistes de la marca? és potser la joia low-cost de la corona? jajaja!! faig broma, ni que fos una Team Issue, o una Team Titanium, que d'aquestes si que no se'n veuen!
:-)

En fi, tot i ser una mountain bike econòmica, la Bobcat era semblant a les altres Marin del 1993, d'aspecte, ben aconseguit, però també compartia proporcions i geometria amb les seves germanes grans.
Una construcció sòlida, resistent, fiable, molt bon comportament..., tot fruit de l'intens I+D+I+D+I que pilots i provadors de la marca feien per les muntanyes de Califòrnia en aquells anys de la febrada.
Almenys això és el què explicaven els vells anuncis de les revistes.
Lo bé que s'ho passaven! segur!


Bé, però de tot això fa 20 anys.
Actualment aquesta bici concreta ha deixat a banda el seu passat muntenbaikero i ha canviat. Ara està preparada per voltar pel món, tres, o deu, o cent dies, amb el fato necessari segons l'adreça i etiqueta de la performance en qüestió (explorer, voyager, tourist...)

No calen grans fortunes per tenir una màquina fiable i robusta per viatjar. Una btt clàssica ben feta és una bona base. Les rodes de 26', els tres plats i els pinyons grossos permeten pujar per on calgui sense haver de baixar de la bici. Els clàssics frens cantilever van bé encara que hi hagi "massa pes" en una "massa baixada". Els neumàtics "gruixuts" ens deixen passar per trossos sense asfaltar sense mirar prim. La "posició btt" del manillar és relativament còmode i ens facilita l'observació de l'entorn. 

Però tot això només val si ens oblidem del rellotge i de les llargues distàncies diàries a velocitats "aero".
És clar que també cal diferenciar la cosa, de si pretenem creuar els Alps o si tenim l'objectiu concret de voltar per Holanda, aleshores potser no cal tenir tres plats...
Adaptar la bici segons sigui el terreny a resseguir és primordial.
És clar que una bici actual de carretera, amb rodes de 700 i ben equipada ha d'anar molt millor per fer cicloturisme carregat de coses. Segurament permet assolir més quilòmetres amb menys temps i/o menys energia.

Però el tema d'avui va de low-cost inmediat, com un exemple vàlid sobre convertir una mountain bike econòmica normal en una bici vàlida per viatjar per tot arreu durant el temps que es vulgui. Que aguanti al màxim i porti els mínims problemes. Això és el què interessa. I si el cost econòmic és reduït doncs millor que millor.

Aquest és un dels grans potencials d'aquestes velles mountain bikes, però també funcionen perfectament en l'àmbit urbà del dia a dia. Només cal observar el carrer i els aparcaments de qualsevol ciutat.

Cal tenir en compte que la lleugeresa de la bici per fer cicloturisme és un factor secundari, doncs el pes final de tot el volum dependrà molt més de si carreguem amb més o menys equipatge les alforges que no pas de si la bici pesa 1 kg més o menys.


Aquesta Marin porta uns quants components d'origen, del grup Shimano Altus C-10, en frens i canvis, però hi vaig muntar unes bieles Shimano Deore DX, més antigues però de 175 mm, millor mida per mi que no pas les de 170mm. Els pedals són uns Shimano automàtics de carretera per cales SPD
Doble porta-bidó per la set, porta-alforjes posterior robust i lleuger; timbre per avisar al futur, mirall retrovisor per mirar el passat,  reflectants diversos per ser vist... parafangs per si un dia plou, o ha plogut. Una petita bossa frontal, per equilibrar pesos, accessible en marxa, de ràpid posar i treure, i amb porta-mapa. Molt recomanable.

Neumàtics de 35 mm amb poc gravat, vàlids per asfalt i també per fora carretera, amb línies blanques reflectants. Aquí les rodes són clàssiques i usades però encara bones, amb carrets Shimano XT i llantes Mavic anoditzades. La bici l'havia comprat temps enrere, tota desmuntada, el quadre, forquilla, tija, potència... però el després el propietari em va regalar les peces que encara conservava en una capsa, canvis i frens, però sense rodes, ni parafangs, manillar, alforges... he anat reconstruint la bici així com m'ha semblat.

Amb 3 plats i 7 corones n'hi ha suficient, en teoria 21 velocitats possibles.
Per cert, aquests "xivatos" circulars amb aspecte retro molen molt! 
:-)



Aquí una petita xuleta amb l'evolució dels diversos grups de Shimano per bicis de muntanya.
La columna "¿Qué lleva?" fa referència a les novetats per l'any 1994.









Bé, de moment això només és el mitjà de transport, el vehicle bàsic.
Està clar que un viatge necessita més coses, més materials i logística suficient per sobreviure... roba? menjar? fogonet? eines? recanvis? tenda?
L'equipatge depèn d'on es vagi, amb qui, quan, però sobretot de quina manera: es pot viatjar d'hotel a hotel i de restaurant a restaurant tirant de tarja de crèdit, amb ajudes digitals tipus aplicacions diverses via telèfon inteligent, apps, maps, uatzaps... o també es pot viatjar amb la pasta sempre justa, de càmping a càmping, o no, amb tenda o bivac, de cuina i fogonet o passant fred i gana, i continuament a l'aventura.

Tota manera de viatjar és bona segons sigui cada persona. L'important és trencar la rutina i veure món si hi ha ganes.

Per sort existeix el low-cost.

I... ho haig de dir, encara que soni old school. Sempre va bé portar un mapa.
Millor encara si és un mapa antic, sense actualitzar, amb tot el què no hi figura per descobrir.


Bé, potser algun dia reuneixo l'equipatge que falta i explico més coses relacionades amb aquesta bici.
Per ara però, ho veig improvable, amb l'hivern que s'acosta. Així que de moment ho deixo amb un, potser continuarà.
Salut!

18 de gener 2014

De Barcelona a Nepal en bici

De Barcelona a Nepal en bici (¡y viceversa!)” apareixia a la revista Integral, al nº 78, maig de 1986.
És un reportatge/entrevista a Muma Soler sobre el seu llarg viatge d'anada i tornada.

Es tracta d'un d’aquells viatges extraordinaris que, indubtablement, més que cicloturisme bé valdria etiquetar-los de cicloaventura, per la incertesa i l'atreviment que comporten. 
Tant aleshores com ara, aquesta mena d’accions singulars resulten admirables, sobretot perquè emergeixen de l’inconformisme personal, i representen un acte revolucionari individual: abandonar la "seguretat" en la que creiem viure i encarar la dificultat que representa el creuar regions desconegudes. Diminuts, insignificants.  

Travessant grans espais durant molt de temps, un accedeix a paisatges nous, llocs, cultures, gent, experiències… però sobretot i a la vegada, un es descobreix a sí mateix i enfronta les pròpies pors. Després, l’escala de valors canvia i la percepció del món dificilment torna a ser com abans.  

La bicicleta com a mitjà de transport permet assolir grans distàncies en silenci, lleugerament, amb energies renovables. Aquest és l’encant del cicloturisme, que per cert, mai abandona això d’aventura i exploració, encara que la pedalada duri pocs dies, encara que els territoris siguin “segurs" o "coneguts”. 

Testimonials d'aquella gesta impressionant, i a manera d’inspiració, aquí van aquestes velles pàgines:
 




("obrir l'enllaç en una finestra nova" per veure les fotos a gran format i així poder llegir el text: el punter damunt la foto i clickar el botó dret del mouse)

Amb aquesta entrada d'avui també neix una etiqueta nova a bicinova2, i que espero pugui anar sovintejant: “cicloturisme retro”.

 _________________

19 de gener de 2013 

Gràcies a internet he pogut contactar amb en Muma, que actualment es dedica al món de l'art i té una web sobre el seu treball: muma-art.com

"El viatge encara em nodreix a diari 25 anys deprés i no seria el que sóc sense aquest viatge"
© Courtesy MUMA


M'ha comentat que a part de l'entrevista a Integral , van apareixer diverses coses més:

- El llibre que va escriure sobre el viatge: La terra és boteruda, de Barcelona a Katmandú amb bicicleta, de l'Editorial Raima, 1986 (actualment exhaurit, però que es pot trobar en biblioteques i també  de segona mà buscant una mica)

- Un arcticle a la revista PRESENCIA, nº 874, de les pàgines 6 a la 11.

- Un article molt interessant al diari EL 9 NOU de Vic, escrit per Marc Llorens (data inconcreta de1986)

 
També ha respost molt amablement aquestes quatre preguntes. Respostes molt valuoses ja que la visió del mateix protagonista d'un viatge tant potent i llunyà en el temps permet comprendre millor les coses passades.

      
 1- Com van ser els mesos, o anys, després de tornar a Barcelona? et va ser difícil tornar a estar quiet en un lloc? 

 -Si que van ser difícils, en el sentit de digerir tot el que havia passat. De fet, el viatge en sí, fisicament no té més problema que el tenir bona salut, una forma física tirant a bona però res d'excepcional. En canvi a nivell mental és una altra cosa, vius continuament situacions d'alteritat total (de diferència de costums, maneres de fer, valors que et fan sentir TOTALMENT estranger) i això barrejat amb la solitut  i el fet de que no pots baixar la guàrdia en cap momen. Tots aquests factors són una prova extremadament difícil a nivell de resistència psicològica.  El demés ho has de resoldre tot tu sol , sense manual, sense cap pista, només amb la teva sola intuició, una sensació permanent de tenir les sabates enllardades de fang caminant sobre un marbre blanquíssim. La tornada va ser doncs  passar 8 mesos  escrivint el llibre (la terra és boteruda) i revisquent tota l'aventura. Després , un cop publicat el llibre ,  vaig començar a pensar que fer...
Ràpidament, la idea de migrar s'em va fer evident amb dos objectius: estudiar (per comprendre) i utilizar aquesta energia brutal (i bruta) del viatge per fer quelcom de extra-ordinari (que surti de l'ordinari) i va ser l'art que es va imposar com a manera de viure.



2- Actualment, i amb la perspectiva de gairebé 3 dècades, podries explicar què ha significat aquell viatge en la teva vida, des d'aleshores fins ara? 
-A nivell personal la primera diferència és que hi ha un abans i un després. Un viatge així és iniciàtic, és transformador, és la millor universitat que he tingut i de fet m'ha ajudat molt a fer la universitat real que vaig fer arribant aquí a Lausana (on visc des de llavors). Durant el viatge és el primer cop que m'he sentit català i sobretot no-español, veient la diferència de com ells viatjaven pel món i com ho feia jo. El viatge m'ha donat una curiositat, una set, i al mateix temps un neguit que m'ha convertit en un lector gairebé compulsiu (uns 50 llibres per any). També, m'ha eixamplat molt els horitzons possibles: actualment llegeixo en francès,català, anglès i castellà textos de tota classe: filosofia, novel.la, assaig, poesia i també he publicat 3 opuscles en francès de reflexió sobre l'art. He treballat amb diversos poetes i escriptors fent llibres a 4 mans (es poden veure i tocar a la Biblioteca de Catalunya). Tot això sembla molt lluny de la bicicleta però és molt més aprop, en el sentit de la voluntat d'avançar en una direcció amb l'únic referent del teu desig i de les teves forces.



3- Recomanaries aventurar-se així a d'altres persones? a quines? i perquè?
-Definitivament no, no ho recomanaria a ningú. Honestament, no. És perillós, difícil, arriscat. Un viatge d'aquest tipus hom el fa perquè no té altre remei. El fas quan la vida et posa contra les cordes. És un acte desesperat, no una decisió racional. 
Llavors, com fer-ho per no deixar-hi la pell?  S'ha de preparar amb molta cura, d'una banda, i al mateix temps tenir molta sort. Retrospectivament tinc la impressió que en moltes situacions em va anar pels pèls. Probablement vaig tenir un àngel de la guarda dels bons i al mateix temps un instint d'antropòleg extremadament potent, sinó m'haguessin violat, robat fins hi tot els calçotets, pres la bicicleta, posat a la presó i no sé quantes coses més.  Però al mateix temps sempre vaig trobar, en aquest moments crítics algú que em donà un cop de mà, discretament, sense demanar res a canvi. El món és paradoxal en totes les contrades.



4- Per últim m'agradaria poder saber més coses d'aquella bicicleta, si és que te'n recordes, o si tens alguna foto que poguessis compartir. A l'entrevista de la revista INTEGRAL no es parla gaire de la bici, només dels problemes mecànics i el desgast de les peces. 
- La bicicleta era nova, una bicicleta normal muntada per un mecànic de Parets del Vallès (29.000 pessetes). L'únic d'especial que tenia eren els radis inoxidables de 2 mm, em sembla, i un porta-equipatges soldat (i soldable tantes vegades com calgués). Per la resta vaig aprendre'n força tot fent camí, en el sentit de comprar pneumàtics més gruixuts (per evitar massa punxades etc.) Tres plats, 5 pinyons. Vaig canviar una vegada de cadena i de canvi de pinyons. A la India totes les peces de recanvi són en polzades (inches) i no en milímetres: vaig haver de fer-me enviar un paquet sencer de peces de recanvi i passar tres dies sencers a l'aduana (New Delhi). 
El desgast efectivament és el problema principal d'aquelles terres: molta pols per tot arreu, sovint de silici, que és molt abrasiva. Tots els coxinets, boletes i sobretot els receptacles (per exemple en les bieles dels pedals) es van quedar fets pols. L'eix dels pedals el vaig rectificar una vegada als 12-14.000 km i va aguantar 2.500 km més i després van dir prou i en vaig haver de comprar un de nou a preu d'or arrivant a Grècia.


Moltes gràcies Muma per recordar i escriure tot això i compartir-ho avui aquí.
Una abraçada! 

P.D.Si apareix més informació aniré ampliant aquest post. 
Com a mínim parlaré del llibre, així que l'aconsegueixi i l'hagi llegit.
Salut!