Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris taller de restauració. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris taller de restauració. Mostrar tots els missatges

22 de març 2017

*** restaurar unes rodes velles


De vegades ens trobem amb unes  rodes en molt mal estat. Rovellades, brutes, talment inservibles. El dilema es presenta i ens preguntem si val la pena restaurar-les.




Per prendre una decisió correcta hem de valorar diversos factors.
Per una banda cal mirar si podran servir, si giren, si la llanta té cops i doblegades, també si els caps dels radis es descargolen bé i es podran desmuntar sense haver de trencar-los, també si els carrets i eixos estan vius i tenen possibilitats de tornar a ser ells mateixos.

Per altra part, hem de saber si seria fàcil substituir aquestes rodes per unes altres. En el cas de les rodes per frens de varilles no resulta fàcil trobar recanvis, i el material original de la bicicleta esdevé doblement valuós.

Aquestes rodes pertanyen a una BH Gacela de dama dels anys 60, i malgrat el mal aspecte que tenien, tots els factors eren favorables a restaurar-les.

Els passos i ordre a seguir són els mateixos que en qualsevol roda, aquí únicament canvia la dificultat i lentitud en executar-los degut al mal estat de les peces. La brutícia estava gairebé fossilitzada.

1-Treure neumàtics. 
Mirar de conservar la cinta de cotó que separa i protegeix la càmera dels caps dels radis. Aquests neumàtics van sortir difícilment, va fer falta tallar-los en part, per tot hi ha una primera vegada!

2-Treure el pinyó. 
Amb l’extractor adequat, com explicàvem al post “*** treure pinyons ”. 
També en aquest cas treure el pinyó fixe de l'altre costat que moltes bicicletes d’aquella època incorporaven.




3-Desmuntar radis. 
Va bé humitejar els caps dels radis amb oli tipus “6 en 1”. 
Atenció en no perdre cap arandela ovalada que duien aquest tipus de llantes. També cal anar en compte a no barrejar radis d'ambdues rodes (els de davant acostumen a ser uns mm més llargs).





4-Netejar peces.
Els radis. 
Amb aigua calenta, sabó i nanes (fregalls de cuina, de tirabuixons d’acer inoxidable). És qüestió de fregar fort. Els dos extrems dels radis també els passo per el raspall de pues muntat al taladre i fixat al cargol de banc. 
Si els radis estan molt oxidats podem mirar de substituir-los per uns altres en millor estat, però que no siguin nous i brillants (aquí cantarien massa!)
Els caps dels radis i arandeles ovalades  també es renoven amb el raspall de pues.



Els carrets. 
Al vell post “*** Va de Hubs“ hi vam veure com rejovenir aquestes peces vitals de les rodes.
Aquests carrets BH porten un logo molt poc vist, amb una gacela dibuixada, i tapeta del forat de l'engrassador.




Les llantes. 
També aigua, sabó, nanes i fregar fort. El més gros de l’òxid marxa i queda una superfície llisa. Després fa falta protegir la superfície perquè l’òxid no torni a revifar. Es podria fer amb oli, però no serveix per la pista de frenada. Una bona manera és cobrir la llanta amb cera de carrosseries.
La possibilitat de tornar a cromar llantes resulta cara i comporta restaurar la bicicleta d’una manera total, pintar, calques, cuidar l’acabat impecable de totes les peces... això també esborra l’antiguitat i l’originalitat de la bicicleta.





Quan és tot net ja podem reconstruir. 
Vam veure com radiar rodes al post “*** sobre rodes 1: RADIAR “. 
Una mica d'oli a la rosca dels radis i a les arandeles ovalades ajuda a la mecànica del muntatge.
Alinear bé aquesta mena de rodes antigues és complicat, i és pràcticament impossible que quedin perfectes, però no cal capficar-s’hi. Oscil·lacions de 1 o 2 mm poden passar per bons. També perquè després, quan muntem els neumàtics, tampoc aquests ajusten a la perfecció. Al ser rodes gruixudes per bicicleta de passeig aquest problema no és tant important com, per exemple, en una bicicleta de corredor.




El resultat final és antiguitat neta que torna a funcionar després de molt de temps.
L’aspecte vell  pren un valor estètic que no aconseguiria cap roda nova cromada i brillant.
L’esforç val la pena.

D’aquí uns dies us ensenyaré aquesta BH sencera.


Salutacions!

28 de maig 2014

*** pedalier Montesa T-15

 Aprofitant la posada a punt d'una T-15 vaig fer fotos de la revisió del pedalier i ho he postejat avui aquí, com una entrada més del "taller de restauració" de bicinova, per si algú té una d'aquestes Montesa i s'hi vol entretenir.
No és una operació habitual però com que són pedaliers comptats i a internet no hi ha massa cosa crec que valia la pena atacar el tema i que quedés plasmat a l'univers dels píxels.
El pedalier de les Montesa són atípics a Europa, però és un sistema molt habitual a Amèrica. Les dues bieles i l'eix són una única peça en forma de 4.

DESMUNTATGE
Els pedals es desmunten com sempre, recordant que en tota bicicleta el pedal esquerre té la rosca inversa: es cargola en sentit contra-horari.
Una bona manera d'afluixar pedals és colocant endavant i cap amunt el pedal a treure i colocar la clau de 15mm en una posició com en les fotos, de manera que descarregant el nostre pes cap avall (amb les mans o amb un peu) s'aconsegueix més fàcilment el primer desbloqueig de la rosca.

Podem comprovar si les bieles tenen joc fent-les oscilar lateralment. Si notem un "crug-crug" és que l'eix té joc respecte els rodaments. No interessa.





Mitjançant les dues femelles que tanquen i bloquejen el sistema podem ajustar aquest "crug-crug" fins que desapareixi, però sense passar-nos, de manera que les bieles segueixin giran suaument i amb facilitat. Cal buscar el punt precís i tornar-ho a bloquejar tot de nou.
La primera femella (exterior) és la que bloqueja el mecanisme, mentre que la segona femella (la més propera a la caixa de pedalier) és la que regula el punt precís, el punt d'equilibri entre l'absència de joc i la facilitat de gir del mecanisme.

En aquesta bici no era possible un equilibri satisfactori.  Eliminar el "crug-crug" provocava que les bieles quedessin massa frenades. I a la inversa, deixar girar les bieles lliurement comportava un joc excessiu, el "crug-crug" esdevenia "catacrak-catacrok"...
L'operació "neteja de rodaments" era necessària : quiròfan.

Per obrir el misteriós pedalier de les T-15 és obligatori  treure els pedals, millor començar per aquí.
Fet això ja es va per desbloquejar les femelles (separant-les entre elles) i desenroscar la primera.


Tot seguit descargolem la segona femella. Apartem també una arandela prima i el "guarda-pols" d'aquesta banda. Amb tot això apartat ja surt a la llum el rodament que empresona les boles i la grassa vella.

Seguidament cal desmuntar aquest rodament. No hi ha truc de màgia sinó truc de martell. Agafem un martell mitjà i també un recipient ample, que recollirà les boles que inevitablement començaran a caure així que puguin escapar-se de la seva presó.
Cal picar amb precisió, no cops forts, sinó curts i secs. Lateralment, tal com es mostra la foto. Amb l'altra mà també tibem a cada cop. Amb 5 o 10 copets el rodament salva el tros de fregament.

Aquests rodaments estan formats per dues parts i les boles. La part interna té la tolerància justa perquè s'ajunti perfectament amb la biela. Quan finalment s'escapa de la zona de fricció ja el podem acabar de treure amb les mans.

Després d'aquest pas, les "bieles-eix en forma de quatre(*)" surten fàcilment de costat tot fent una ziga-zaga. Cal mirar de no extraviar cap bola, que van caient continuament.
(*) en anglès aquesta mena d'eix-bieles es denominen one-piece cranks.

A la banda del plat també hi ha un coixinet i un "guarda-pols".
El plat va fixat amb un petit cargol.

Per treure el coixinet d'aquesta banda també necessitem el martell, i una clau de pedalier, o una clau plana de 25mm ens ajudarà. Com abans, amb 5 o 10 copets secs el coixinet acaba sortint. El d'aquesta banda, però, té dues zones de fricció per superar, la seva i la del coixinet veí (a la foto ja el veiem superant la segona).

Ara es veu clar perquè tot ha de sortir pel mateix cantó. A la foto veiem les peces del cantó del plat, en ordre.


Com haureu vist, la cadena ja l'hem apartat fa estona i ara també hem tret el protector plàstic blanc. Com menys noses millor.

La part externa dels rodaments estàn "clavats" a la caixa del pedalier. Per netejar-los i reengrassar-los de nou no cal treure'ls, però amb un tornavís ample ficat a dins i copets de martell surten fàcilment. Això si, picant una mica a tot el vol, alternativament, de manera que el coixinet mantigui les paraleles i les perpendiculars en situació controlada.

Ok, les peces ja són totes demuntades.
Amb gasolina, raspalls de dents, draps, taladre de pues i paciència es deixen totes les peces ben netes.

A les boles i rodaments dificilment s'hi troba òxid. Entre els "guarda-pols" i la grassa, la caixa de pedalier de les Montesa es manté molt estanca i ben protegida de la corrosió. I l'acer de les boles i pistes de rodadura és excel·lent, i les de trial tampoc són bicicletes que facin quilometrades ni generin massa velocitat de rotació L'eix-bieles també és una peça extremadament dura i resistent. Els cops de martell no hi deixen ni marques superficials.






MUNTATGE
Ara cal fer tot el camí de tornada.

Primer toca recolocar els rodaments de la caixa de pedalier.
Amb el bisturí d'estar per casa queden fàcilment ben encastats (encara que pugui semblar poc pro); la forma dels embotits de la caixa de pedalier i l'ajustat allotjament fa que quedin ben paral·lels així que són ficats a dins.


Després d'això cargolem el plat(*) al seu lloc, més l'arandela ample, més el guarda-pols... i recoloquem el primer rodament amb l'ajuda del martell i la clau, per vencer novament el fregament provocat per l'ajustada tolerància de les superfícies.

(*) nota sobre el plat:
si donem la volta 180º al plat i el muntem a la inversa (que la cara que era a dins ara quedi a fora), el convertim en un plat nou, de km.0 , ja que les dents no han tingut cap desgast en aquest sentit de treball. La cadena ho agrairà.


El cargol de banc també serveix per acabar d'estampir aquest rodament al seu lloc.

OK, ja tenim aquesta part a punt.
Ara cal engrassar el coixinet de la banda dreta de la bici (cantó del plat) i colocar-hi les boles.
Però atenció:
degut al poc espai existent hi ha unes quantes boles que fan nosa quan introduim la biela, tal com es veu a la foto següent. Aquest és un punt crític. La solució menys caòtica és deixar unes quantes boles per posar, de manera que hi hagi espai suficient per maniobrar, i aleshores ficar la biela, que passi tota cap a l'altra banda, i quan l'eix estigui alineat aleshores si, mantenint-lo separat, acabar de colocar les boles que falten. I finalment baixar i deixar reposar l'eix i que els rodaments s'ajuntin, amb les boles empresonades a dins.

Per imaginar el problema... és quelcom semblant a creuar el barri del Raval amb un autobus, on caldria anar apartant els contenidors i motos aparcades per poder seguir endavant.

Amb totes les boles a lloc finalment el coixinet d'aquesta banda del pedalier pot decansar, però a partir d'ara cal parar molta atenció en no separar gens aquest cantó, ja que tot es mou i si troben espai per passar, les boles es tornaràn a escapar.
Aquí cal girar la bici 180º, que tot el cantó esquerre de la bici quedi cap amunt. Llavors és fàcil reengrassar la pista de rodadura i colocar-hi les boles. La xeringa de grassa va molt bé, i fregar la punta d'un tornavís amb un drap el carrèga elèctricament, amb el benefici de l'efecte iman que això supos.

Per tancar el sistema reintroduim el coixinet al seu lloc.
La clau plana de 25mm i el martell fan la seva darrera tasca.
Per sota tenim ben recolzada la biela, la resta de la bici flota en l'aire.
Després d'això ja podem respirar, les boles no poden escapar, ni accidentalment.

A continuació veiem les últimes peces en el seu camí de tornada:


I ja està. Som novament al principi, buscant l'equilibri entre el gir fàcil de les bieles i l'absència de "crugs-crugs".
Si agú ens pot ajudar aguantant la bici i/o bloquejant amb força les bieles, millor que millor. De totes maneres dificilment surt bé a la primera, reduir el soroll al mínim sense passar-se requereix habilitat.
Però un cop s'ha entès com funciona, l'habilitat arriba amb la pràctica.

En les T-15  els rodaments de la direcció són de dimensions idèntiques als del pedalier. El sistema de coixinets i boles, el mecanisme d'ajustament i el muntatge són molt similars.


Gràcies per confiar-me la teva màquina Jordi !
Bona sort pel Legends d'aquest diumenge que bé !

07 de maig 2014

*** tubulars

Avui una aproximació bàsica als tubulars (aquells neumàtics de bici que són com una manguera)

Als anys 90 alguns ciclistes professionals, com en Bugno, van començar a utilitzar neumàtics amb càmera en competició. Era una operació de marketing calculada, però també una demostració de que aquelles cobertes funcionaven tant bé com els tubulars. La tecnologia del moment les havia fet tant resistents i lleugeres com els fins aleshores "indiscutibles" tubulars.
Des de llavors a cada ciclista li ha passat pel cap en algun moment el dilema filosòfic...  cobertes o tubulars?
Els d'arueda.com ho expliquen  perfectament en el seu reportatge.
Per si algú ho tenia clar, doncs vinga, novament dubtes sembrats! jajaja!

Per l'entrenament diari els tubulars sempre han estat un problema, principalment per reparar les punxades, molt més complicat que posar un humil parxe en una càmera. Remenant tubulars, a més a més, els dits i mans sempre acaben bruts de mastik (la cola que enganxa el tubular a la llanta) que és molt pringós i emprenyador de fer servir.
En aquella dècada, i en pocs anys, a nivell ciclo-esportiu i aficionat, els tubulars van quedar anticuats i obsolets, aburrits per tothom, excepte en els ciclisme professional, on es segueixen utilitzant i on les virtuts dels millors tubulars s'aprofiten al màxim.
En els darrers anys també en les restauracions de bicicletes clàssiques de carretera hi ha un resorgir dels tubulars, per ser el calçat habitual i fidel a cada època, així com per el rerafons místic que conserven aquells vells tubulars, aquells tubs cosits i enganxats amb pegamento a la llanta, quelcom extrany i desconegut per la majoria de ciclistes, sobretot pel jovent.
 Potser als tubulars els arriba una segona juventut, si és que tot torna... potser ben aviat comencen a apreciar-se sibaríticament, com tot allò retro, com una més de les onades vintage que en aquests darrers anys han arribat a la platja ciclista...

La restauració d'una bicinova de carretera  dels anys 70 ha fet que aquesta vegada decidís respectar les seves Nisi Moncalieri originals. Durant setmanes he estat buscat una parella de tubulars antics... i sense sort. A les botigues de per aquí no en van guardar. Per ebay si que n'hi ha però els preus són considerables, així que finalment he decidit comprar els bàsics i actuals Vittoria Rally, que són dels més senzills i econòmics, pensats per entrenament, i que costen uns 20 euros cadascun.
Per començar a conèixer i practicar la tècnica del muntage, així com per utilitzar-los en entrenaments, ja van bé els tubulars més econòmics, i diverses marques en tenen (Vittoria, Continental, Schwalve...)
Més endavant, si és que agrada aquesta mena de calçat, sigui per competició o per disfrutar al màxim de la bicicleta en carretera, aleshores hi ha molta varietat de tubulars d'alta qualitat, i preus, obviament.

Les virtuts d'uns bons tubulars de competició són el poc pes, l'adherència i el contacte amb l'asfalt, el comportament en curva, la sensació de "volar" damunt la carretera, la comoditat... tot i les 9 o 10 atmòsferes de pressió que puguin haver-hi allà dins...
Des dels anys 90s, l'evolució de les llantes, materials, compostos i estructura dels neumàtics amb càmera, han fet que en l'actualitat també aquestes es puguin inflar a altes pressions. Per això és difícil afirmar què és millor que què. Però si els professionals roden amb tubulars és lògic pensar que deu ser per alguna raó d'efectivitat...

En el ciclisme d'estar per casa, la decisió de muntar tubulars o bé muntar neumàtics amb càmara, respon més a una raó mística que no pràctica. La ventatja dels neumàtics quan s'ha de reparar una punxada és més que evident, però punxar cada 300 o cada 3000 kilòmetres també depen de la sort, és quelcom irracional.
Passa també que en el moment de construir les rodes, d'instalar els tubulars, la cola, els passos, la pressió d'inflat, així com la neteja i el manteniment periòdic de les rodes... en totes aquestes accions els tubulars exigeixen una atenció afegida, i possiblement és aquesta concentració extra el què dóna un caràcter esotèric a tot plegat.
:-)

A bikeforums.net hi ha un llarguíssim thread sobre els tubulars, magnífic: totally tubular

I a velobase.com, un resum sobre com muntar tubulars: Methods & Tips on Mounting Tubular Tires

Els de Park Tool també tenen un reportatge pro sobre el muntatge: Tubular Tire Gluing

Nota, de principiant a principiant:
 La unió del tubular a la llanta mitjançant el mastik ha de ser exel·lent a nivell professional, per tal d'aprofitar totes les virtuts del rodar amb tubulars, i també per seguretat física (circular amb un tubular mal encolat pot ser molt perillós). Ara bé, a nivell aficionat no competitiu, és suficient que l'encolat sigui correcte i segur, no ha de ser impecable. Simplement hem d'estar segurs que el tubular està ben enganxat, que no es desenganxarà al passar tombats per una curva abonyegada, però que si punxem i l'hem de canviar ho podrem fer amb la força de les mans, encara que sigui en un dia gelat o plujós. 



MUNTATGE

- Per muntar tubulars cadascú adopta la seva manera de fer, pel què ha après,  l'experiència, o que prefereix, o creu, o manies... no hi ha un procediment mecànic exacte, tot es fa manualment.

- Aquí ho explico pel què sé i he llegit, i no tinc prou experiència per saber com va millor. Es tracta de mostrar una mica els principis generals i bàsics. Amb pràctica  i experiència muntant i desmuntant tubulars, és
com es pot anar millorant la tècnica i l'efectivitat.

- Per començar és important que el tubular tingui la forma ben definida, circular, i s'hagi "estirat" abans d'enganxar-lo a la llanta. El primer que hem de fer, doncs, és desempaquetar-lo i deixar-lo instalat en una llanta, sense cola, i ben inflat, durant un o dos dies, o més (hi ha qui diu una setmana, o un mes...).

- Si les rodes s'han radiat de nou, convé rodar una mica amb la bici, en terreny pla i amb suavitat, amb els tubulars ben inflats però sense cola (compte, és perillós, no podem tombar a les curves ni fer frenades potents). Es tracta de que els radis s'assentin i els poguem tensar un parell de vedades, realineant la llanta progressivament, de manera que quan anem a encolar els tubulars les rodes estiguin ben consolidades, alineades i fermes.

-Si les llantes tenen residus vells de cola, cal passar paper de vidre, o fregalls, llana d'acer, o disolvent Nitro... cal eliminar al màxim el mastik vell i igualar tota la superfície.


- No és imprescindible tapar els forats de la llanta, però en algunes bicicletes velles que he restaurat he vist que moltes vegades aquests forats estaven tapats amb uns petits cilindres de suro (corcho). Actualment no sé si n'hi han al mercat ni com s'anomenen, però en tinc uns de plàstic/goma fabricats a mida amb aquesta finalitat, i per primer cop els he fet servir.
Amb el material adecuat (goma, suro...) i amb una eina com les de tallar forats al cuir, un mateix es pot fabricar aquesta mena de peces.

- Es tracta d'introduir cada peça a presió, amb l'ajuda, per exemple, d'un mànec de pinzell retallat. Com que el material és tou i el diàmetre correcte, les peces queden ben fixades.


 - Les peces han de tenir la mateixa forma que el perfil de la llanta, i si sobresurten les hem d'igualar. El taladre i el disc de pues metàl·lic és perfecte per això (però compte, amb tacte per no castigar massa l'alumini).

- La superfície ja és a punt.
- Amb els forats tapats, la operació de repartir la cola resulta més fàcil, i s'aprofita tota.


ENCOLAR

- He seguit les intruccions del fabricant.

- Cal escampar el Mastik regularment en tota la llanta, amb l'ajuda d'un pinzell. Un tub de Mastik arriba just per dues rodes. Ha de quedar una pel·lícula prima i ben repartida per tot arreu.
- Untar les dues llantes i deixar que assequin durant 10 minuts.

 - Tot seguit també hem d'acabar de repartir la cola en la cara interna dels dos tubulars. Igual, una capa prima en la part central de la cinta que reforça i amaga el cosit.
Si girem els tubulars és més fàcil repartir la cola.
Els tubulars han de tenir una mica d'aire, però poc, just per mantenir la seva forma.

 - En aquest punt, tot i que el fabricant diu que cal encolar de nou la llanta, esperar només 3 minuts i llavors enganxar, ja no em quedava més cola. Així que endavant igualment.

- Per instal·lar el tubular es começa per la vàlvula d'aire, ben centrada, i presionant aquest punt.
( tradicionalment, l'etiqueta va a la banda dreta de la bici, també en la roda davantera )        

- Tot seguit cal anar estirant i colocant el tubular al seu lloc, amb una presió uniforme i constant, a banda i banda per igual, i de dalt cap a baix.
- Posicionar el tubular ben alineat damunt la llanta és el més difícil de tot el procés. Va bé practicar-ho abans i sense cola, repetint la operació les vegades que calgui.

- Colocar a lloc la part final és el més complicat, degut a la força que fa el tubular i els nervis del moment.

- Quan el tubular és a lloc, i sense perdre temps, cal revisar com ha quedat l'alineació, i recolocar-lo bé si cal, de manera que quedi el màxim de centrat a tot arreu. La cinta que sobresurt uns mm per cada costat ens serveix de guia visual.

Si tot està bé  ja podem  inflar a tope i deixar reposar les rodes 24 hores abans de sortir a la carretera a rodar volar.
Els guants van bé per no tacar les mans de cola, que és molt pringosa, però que amb disolvent Nitro es neteja bé. També cal netejar totes les restes de cola que hagin quedat per la llanta, radis, sobretot a la pista de frenada.
A les parets del tubular és millor no aplicar dissolvent, les restes de cola que hi hagin quedat és millor treure-les quan s'hagin assecat bé, fent servir un ganivet o rasqueta saltaran fàcilment..



PLEGAR UN TUBULAR
La millor manera de conservar els tubulars és a l'ombra i en fresc, desplegats, millor encara muntats en una llanta vella, penjats al taller o al garaig, i una mica inflats.

Si sortim d'entreno amb una bici calçada amb tubulars, hem de dur una bona manxa en perfecte estat i un tubular vell per fer una substitució en cas de punxada. Si passa això, caldrà extirpar el tubular de la llanta i colocar-hi el de recanvi inflat a tope, i vigilar fins a casa a totes les curves i frenades.
És bo que el tubular de recanvi estigui una mica untat amb mastik, que encara que estigui sec al tacte, sempre quedarà més adherit a la llanta que no pas un tubular nou per estrenar.

El tubular de recanvi es pot plegar així:
En la vintage edat era habitual ficar el tubular i algunes eines bàsiques a dins d'un mitjó vell de ciclista, i lligat sota el seient amb una corretja vella de pedals.
El tubular potser s'hi passava mesos, amb sort, així plegat (si un vigilava per on passar no era habitual punxar). Però aquesta compressió no és bona pel material, i arribant a casa és molt millor desplegar de nou el tubular i penjar-lo en algun lloc fins al moment de la propera sortida.

Per sortir a entrenar també hi havia aquell retro-invent de Zeus, amb aquesta única funció: portar el tubular.


La bici ja és a punt, la manxa i el tubular també.
Ara cal esperar 24 hores i comprovar si l'encolat ha estat suficient i és segur, o si, per el contrari, s'ha de repetir l'acció i ser més generós repartint la cola... tinc el dubte de si un tub de mastik és per una sola roda o per dues...
Seguiré informant.
En un futur també caldrà apendre a reparar tubulars punxats, un d'aquells oficis perduts, o molt ben amagats...

2 dies després...
He sortit a rodar amb la bici, després de desinflar els tubulars i revisar com han quedat enganxats.
Han quedat ben encolats i són molt segurs. I reinflats de nou a uns 8 bars he fet uns 20 kms per carreteres secundaries i asfalt irregular. Tot ha anat molt bé, la bici i les rodes.
Així doncs 1 tub de mastik és suficient per enganxar 2 tubulars. Misteri resolt   ;-)