15 de juliol 2012

- BH Bicicross "Steel Style"


La BH  BICICROSS és una més de les històriques "spanish muscle bikes" amb partida de naixement encara incerta. A falta de catàlegs, revistes o informació fiable de primera mà, segueix el passat emboirat. Sembla que va sorgir cap a finals dels 70's, i amb influències transfrontereres. Amb una navegada per el BMX Museum podem fer-nos una idea de la quantitat i diversitat de dissenys (amb predomini dels U.S.A., Alemanya, Anglaterra) que existeixen d'aquest estil de bicis musculoses durant tota la dècada dels 70's.
 BH va crear un quadre particular i robust per el model Bicicross, en aferrada competència comercial amb la Rabasa Derbi Panther, la Torrot Cross MX,  la Torrot TT,  la Orbea Furia, la GAC Motoretta-2, la GAC Crossetta... totes semblants i totes diferents.

Aquesta bici metàl.lica d'avui és un encàrreg d'un noi de Vic que la volia posar a punt deixant-la tota sense pintura, i amb components diferents dels de sèrie.
Aquesta és una opció vàlida quan l'estat de les peces per restaurar és trist i oxidat, i no desitgem la opció "rat look" o "rat style", o bé falten peces i hem de buscar alternatives actuals, o si tenim una altra bici igual tota de sèrie... el seu cas era una mica tot plegat.


 La denominació "steel style" respon una mica al tunning realitzat en aquesta BICICROSS-BH.
Per començar, una extirpació total de la pintura, cosa bastant pesada i entretinguda amb les BH, ja que tant la pintura com sobretot la imprimació blanca són molt resistents a l'agressivitat del decapant líquid. Amb paciència cal anar repetint en moltes zones, i amb l'ajuda de rasquetes i eines diverses treure el més gros. Després, amb paper de vidre gruixut, eliminar la tonalitat blanca de la imprimació, i finalment pulir uniformant el color gris metàl·lic de l'acer, o bé amb paper de vidre a l'aigua, a bé amb el taladre i el raspall de pues... i encara repassar racons de difícil accés. Encara que costi de creure és més dura la superficie pintada que el mateix acer dels tubs!
Crec que és la última eliminació de pintura que faig, ha arribat el moment de buscar algun lloc que facin sorrejats, ja que el temps que comporta i la toxicitat dels decapants i les particules metàl.liques que floten no conviden a practicar-ho sovint, i gens recomanable sense màscara protectora!




 El resultat final, però, és molt gratificant. L'acer nu és espectacular. Una vegada està tot el quadre més o menys pulit, convé netejar-lo amb dissolvent, o aiguarràs. Això neteja i també li otorga una primera protecció a l'acer. Hi ha la opció de barnissar el quadre, o de deixar-lo així com aquest, sense cap protecció, de manera que el mateix propietari s'ha de cuidar d'utilitzar la bici, mirar que estigui neta  i seca, lluny d'humitat i ambients salats, perquè l'óxid no comenci a aparèixer. Simplement  mantenir la bici així activa i neta,  i n'hi hauria d'haver prou amb l'extra de passar-li un drap o pinzell untat d'oli del tipus "6 en 1", o dissolvent, o gasoil, o gasolina... per tot el quadre i la forquilla, de tant en tant, un cop al mes, cada dos mesos...cal experimentar, cada clima i territori és diferent.






A la bici li vam colocar un eix de pedalier de quadradillo, unes bieles de 170 mm. amb un plat de 50 dents, que combinant amb el pinyó de 18 dents i les rodes de 20' li donen un desarrollo molt polivalent, la retro-màquina va bé en pujades lleus i és prou ràpida en pla i baixades. Les rodes són noves de trinca, llantes i carrets d'alumini, i uns gruixuts neumàtics urbans. Els ponts de fre també són nous, senzills, de Taiwan però vàlids, amb bona combinació amb el negre del seient, neumàtics, punys...


 Com que en aquests carrets (i en d'altres així moderns) les femelles per collar les rodes no tenen l'arandela clàssica que "mossega" les patilles del quadre, el colocar la roda posterior esdevé complicada, ja que la roda ha de quedar ben centrada entre els tirants del quadre, però sobretot la cadena ha de quedar una mica fluixa, sense penjar molt però si amb suficient marge per absorbir les irregularitats que generen els pinyons retros, i més quan portem un plat prim de bici de carretera. La mida correcta és quan podem fer girar les bieles al revés amb total suavitat. Si fent això en algun punt la cadena queda massa tensionada i frena el gir de les bieles, és que ens hem passat: llavors cal afluixar les femelles i acostar una mica més la roda a la caixa de pedalier, això és, destensar la cadena.
I abans de tot això és recomanable colocar algun tipus d'arandela al carret,  mossegui o no, entre la femella i la patilla del quadre (com s'aprecia en la foto d'aquí a dalt); perque al collar la roda aquesta no llisqui amunt i avall per la patilla amb total passotisme... o passotament per la patilla... que és el mateix (un comença cabrejar-se i a renegar d'alguns enginyers anònims, i  no crec que aquest tipus de defectes tècnics entrin dins els paràmetres de l'obsolescència programada que la industria ha anat perfeccionant, això d'aquestes femelles és un anar a molt pitjor tirant pel dret).
És trist com les peces antigues, com per exemple les femelles de sempre que fabricava SOLICAM, que funcionaven perfectament, acaben essent substituides per peces insípides que no funcionen bé, que fan el muntatge lent i difícil. No entenc com la casa GURPIL, amb certa experiència de lo retro no ho ha tingut en compte, i en canvi la resta, tant les llantes com els carrets són de qualitat més que acceptable dins els marges del low cost, o del made in lejoslandia...
En fi... sort que les bicis que acostumo a remenar son antigues, i aleshores gairebé sempre (no rarament com ara) les coses es construien partint d'uns altres valors, per durar, soldadures robustes, cargols ferms, pintura com una pedra... com aquest quadre, que així gris sembla acabat de soldar avui i no pas que tingui 35 anys.


Salvada aquesta dificultat tècnica (colocar unes rodes al seu lloc!!), la bici va molt fina i ha quedat ben sòlida, i sens dubte l'aspecte "d'estil d'acer" no deixarà indiferent a seu pas. Unes tonalitats grisenques que contrasten prou bé amb el verd clorofíl·lic d'un dels primers camps de futbol de Catalunya, el del C.D.Borgonyà, crec que de 1895!!  Es va construir amb l'experiència dels escocesos, i encara està inmaculat.
Aleshores, les coses, sempre es construien bé i per durar molt de temps,  per durar sempre. Quan aprendrem la lliçó com a societat?



Moltes gràcies per l'encàrreg Gerard, espero que t'agradi i la disfrutis molt !

3 comentaris:

  1. Moltes gràcies a tu, Ininbita, ets un artista!!

    Aquesta tarda l'he estat provant i és una passada, va fina fina... sembla ben bé que l'acabi d'estrenar treta d'una botiga, de fet, ara que hi penso, és una Bicinova!!!

    Gràcies a tu, i segueix amb les restauracions i el bloc perquè valen molt la pena.

    Salut

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. :-)

      Aquesta és la filosofia, i combina els diversos jocs de paraules:
      Primer, la "bici no va", això representa un problema.
      Tot junt, "bicinova", té un aire de joc, taller, laboratori, experimentació...
      Finalment "bici nova", l'expressió inseparable dels records d'infància i l'alegria associada que comporta estrenar bici.

      Suprimeix
  2. Quina raó tens! Cada vez más hay un proceso de "degeneración industrial": la calidad es cada vez peor y se fábrica más para el usar y tirar. Seguro que algún día esto sufrirá un cambio brusco: la obsolescencia programada y el consumismo desorbitado han llevado al final de las materias primas baratas. Ahora los materiales son pobres porque los costes de las materias primas que los forman y la energía que los extrae, transforma y transporta por el globo son cada vez más caros. Creo que volveremos a la fabricación de antaño, pero a unos precios que ya veremos quien puede permitírselos. Para más información podéis buscar en Google "pico del petróleo", "pico del gas", "pico del uranio", "pico del cobre" y, vamos, casi "pico de " la materia prima que queráis.

    ResponSuprimeix