L’ARRIBADA
A CASA.
Tot va començar
fa tres anys, el dia del meu aniversari. Jo passejava tranquil·lament pel meu poble
quan vaig passar pel costat d’una tenda de segona mà.
Allà, al damunt
d’un grapat de ferralla, la vaig veure. Era una cosa petita vermella, i es
podia entreveure també, una roda. Vaig entrar i preguntar per aquell “ferro”,
el preu era irrisori, però tot i això, vaig aconseguir rebaixar més el preu i
em vaig endur de regal les malediccions de l’amo de l’establiment. Em va
amenaçar amb que mai l’arreglaria, i que quan li portés de volta ja no me la
recompraria. Lles paraules van ser: “volverrrrrrrrásssss, jurro que
volverrrrrrrássssss!!!!” ( ajuda entonar-ho amb accent rus)... encara avui, cada cop
que surto a rodar, passo per davant de la tenda perquè la vegi arreglada,
hehehe...
Una ràpida ullada
a la bicicleta amb el meu ull inexpert em revelava algunes coses d'aquella
bici: tenia les dues rodes, però un dels radis de les fascinants
llantes de plàstic era trencat, li hauria de fer poca cosa per posar-la en marxa i la única
cosa que li faltava era el parafangs de darrera, que pobre de mi, pensava que
trobaria fàcilment. La resta, tot original: els punys de goma amb aquells
puntets rugosos que donen un tacte molt especial, els pedals de plàstic a joc
amb els punys, les ferradures de fre i el comodíssim seient tipus “banana”.
Fins i tot tenia un dels protectors de la potència, jo els anomeno xoriços.
Així, de cop i
volta, complia una d’aquelles coses que volem anar traient de la llista de les
nostres vides: tindre una bicicleta de la meva infància. I es que, quan jo era
petit, i estiuejava a un càmping on els meus pares treballaven, tots els
marrecs de la colla tenien Bicicross, Motoretta...i jo veia aquells canvis a
les barres, i pensava: “quins collons, això és com una Harley Davidson però
sense motor!”. I ja si feies el truc d’enganxar una carta i que fregués amb els
radis, eres l’amo! Mentre tota la resta de la colla rodava amb aquelles
muntures tan guapes, jo era posseïdor d’una de les que començaven a despuntar i
s’estaven començant a imposar: les mountain
bike. Que si, que anava molt bé i arribàvem a tots els racons del càmping i
pobles veïns, però no era tan macarra.
La bicicleta en
qüestió és una BH Florida Cross, com haureu pogut veure a les fotos. No he trobat
gaire informació sobre ella, llevat les sospites i records de joventut de gent
que m’hi veu enfilat a ella i parlen amb mi. Tampoc m’han dit gaire als tallers
“de tota la vida”, només una aproximació de data i que és un model un xic
estrany.
DESCOBRINT A LA
BÈSTIA
Anem a on hi ha
la teca! Quan la vaig recollir saltaven a la vista vàries coses que havia
d’arranjar.
Una era la
cadena, que estava soldada i rovellada. La solució va ser molt fàcil, canviar-la
per una de nova.
El següent va ser
el que segurament hem hagut de fer tots al intentar recuperar una bicicleta:
canvi de pneumàtics (que només em va caldre un) i les fundes amb els cables de
fre corresponents. Feina fàcil per ara...recordem que jo mai havia fet res amb
bicicletes!
Una de les
llantes de plàstic tenia un dels “pals” trencat, vaig provar diferents mètodes
per intentar arreglar-la, però no van funcionar (des de massilles especials de
plàstics, de polièster, enfibrar...però no acabava d’estar convençut). Al
final, un amic em va oferir un troc de la llanta trencada per una que, tot i no
ser original de BH, era molt semblant a les que ja en portava.
Es podia dir que
ja pràcticament la tenia rodant...i la vaig disfrutar un bon temps!
POSANT MACA A LA
PETITA
Doncs bé, amb el
pas del temps, llegir blogs (com el que esteu llegint ara!), llegir llibres,
amistats amb experiència en el món de la reparació de bicicletes i algunes
cerveses entre companys vaig anar aprenent poc a poc a mantindre la bicicleta
en condicions.
Em vaig atrevir a
desmuntar i revisar l’eix de pedaler, que com alguns sabran, a les BH no és pas
fàcil. La bicicleta amb això va millorar un munt, i avui dia, em plantejo
canviar el sistema de pedaler un altre, per millorar el manteniment i
l’eficàcia de la bicicleta.
Tampoc sabia
revisar la direcció, i fa poc la vaig desmuntar sencera per netejar i engreixar
de nou els rodaments, i sorprèn com, amb una mica de neteja, greix i mooooolt
d’amor aquestes màquines funcionen tan bé.
Ara fa uns dies
em va arribar un paquet sorpresa que no esperava: després de tres anys amb la
bicicleta, vaig rebre un parafangs de darrera i el recanvi del cobertor del
plat que se’m va trencar! I com li queda! Gràcies David!
CONCLUSIONS
Per mi aquesta
bicicleta és especial, està clar. És amb la que estic aprenent a remenar i
aprendre noves coses per futures bicicletes.
Com salta a la
vista a les fotos, és un no parar de anar-la retocant, però, també diré que no
és una bicicleta d’exposició, és el meu transport a diari.
Coses pendents:
quan les calques adhesives no estiguin bé, m’agradaria pintar-la bé, haig
d’aprendre a revisar els carrets de les rodes, per tant, els hi revisaré, i qui
sap que serà el següent hehehe.
Una cosa és
clara: aquesta bici té una llar :)
Text i fotos © Josep Mª Alcaraz
