*** tubulars

Avui una aproximació bàsica als tubulars (aquells neumàtics de bici que són com una manguera)

Als anys 90 alguns ciclistes professionals, com en Bugno, van començar a utilitzar neumàtics amb càmera en competició. Era una operació de marketing calculada, però també una demostració de que aquelles cobertes funcionaven tant bé com els tubulars. La tecnologia del moment les havia fet tant resistents i lleugeres com els fins aleshores "indiscutibles" tubulars.
Des de llavors a cada ciclista li ha passat pel cap en algun moment el dilema filosòfic...  cobertes o tubulars?
Els d'arueda.com ho expliquen  perfectament en el seu reportatge.
Per si algú ho tenia clar, doncs vinga, novament dubtes sembrats! jajaja!

Per l'entrenament diari els tubulars sempre han estat un problema, principalment per reparar les punxades, molt més complicat que posar un humil parxe en una càmera. Remenant tubulars, a més a més, els dits i mans sempre acaben bruts de mastik (la cola que enganxa el tubular a la llanta) que és molt pringós i emprenyador de fer servir.
En aquella dècada, i en pocs anys, a nivell ciclo-esportiu i aficionat, els tubulars van quedar anticuats i obsolets, aburrits per tothom, excepte en els ciclisme professional, on es segueixen utilitzant i on les virtuts dels millors tubulars s'aprofiten al màxim.
En els darrers anys també en les restauracions de bicicletes clàssiques de carretera hi ha un resorgir dels tubulars, per ser el calçat habitual i fidel a cada època, així com per el rerafons místic que conserven aquells vells tubulars, aquells tubs cosits i enganxats amb pegamento a la llanta, quelcom extrany i desconegut per la majoria de ciclistes, sobretot pel jovent.
 Potser als tubulars els arriba una segona juventut, si és que tot torna... potser ben aviat comencen a apreciar-se sibaríticament, com tot allò retro, com una més de les onades vintage que en aquests darrers anys han arribat a la platja ciclista...

La restauració d'una bicinova de carretera  dels anys 70 ha fet que aquesta vegada decidís respectar les seves Nisi Moncalieri originals. Durant setmanes he estat buscat una parella de tubulars antics... i sense sort. A les botigues de per aquí no en van guardar. Per ebay si que n'hi ha però els preus són considerables, així que finalment he decidit comprar els bàsics i actuals Vittoria Rally, que són dels més senzills i econòmics, pensats per entrenament, i que costen uns 20 euros cadascun.
Per començar a conèixer i practicar la tècnica del muntage, així com per utilitzar-los en entrenaments, ja van bé els tubulars més econòmics, i diverses marques en tenen (Vittoria, Continental, Schwalve...)
Més endavant, si és que agrada aquesta mena de calçat, sigui per competició o per disfrutar al màxim de la bicicleta en carretera, aleshores hi ha molta varietat de tubulars d'alta qualitat, i preus, obviament.

Les virtuts d'uns bons tubulars de competició són el poc pes, l'adherència i el contacte amb l'asfalt, el comportament en curva, la sensació de "volar" damunt la carretera, la comoditat... tot i les 9 o 10 atmòsferes de pressió que puguin haver-hi allà dins...
Des dels anys 90s, l'evolució de les llantes, materials, compostos i estructura dels neumàtics amb càmera, han fet que en l'actualitat també aquestes es puguin inflar a altes pressions. Per això és difícil afirmar què és millor que què. Però si els professionals roden amb tubulars és lògic pensar que deu ser per alguna raó d'efectivitat...

En el ciclisme d'estar per casa, la decisió de muntar tubulars o bé muntar neumàtics amb càmara, respon més a una raó mística que no pràctica. La ventatja dels neumàtics quan s'ha de reparar una punxada és més que evident, però punxar cada 300 o cada 3000 kilòmetres també depen de la sort, és quelcom irracional.
Passa també que en el moment de construir les rodes, d'instalar els tubulars, la cola, els passos, la pressió d'inflat, així com la neteja i el manteniment periòdic de les rodes... en totes aquestes accions els tubulars exigeixen una atenció afegida, i possiblement és aquesta concentració extra el què dóna un caràcter esotèric a tot plegat.
:-)

A bikeforums.net hi ha un llarguíssim thread sobre els tubulars, magnífic: totally tubular

I a velobase.com, un resum sobre com muntar tubulars: Methods & Tips on Mounting Tubular Tires

Els de Park Tool també tenen un reportatge pro sobre el muntatge: Tubular Tire Gluing

Nota, de principiant a principiant:
 La unió del tubular a la llanta mitjançant el mastik ha de ser exel·lent a nivell professional, per tal d'aprofitar totes les virtuts del rodar amb tubulars, i també per seguretat física (circular amb un tubular mal encolat pot ser molt perillós). Ara bé, a nivell aficionat no competitiu, és suficient que l'encolat sigui correcte i segur, no ha de ser impecable. Simplement hem d'estar segurs que el tubular està ben enganxat, que no es desenganxarà al passar tombats per una curva abonyegada, però que si punxem i l'hem de canviar ho podrem fer amb la força de les mans, encara que sigui en un dia gelat o plujós. 



MUNTATGE

- Per muntar tubulars cadascú adopta la seva manera de fer, pel què ha après,  l'experiència, o que prefereix, o creu, o manies... no hi ha un procediment mecànic exacte, tot es fa manualment.

- Aquí ho explico pel què sé i he llegit, i no tinc prou experiència per saber com va millor. Es tracta de mostrar una mica els principis generals i bàsics. Amb pràctica  i experiència muntant i desmuntant tubulars, és
com es pot anar millorant la tècnica i l'efectivitat.

- Per començar és important que el tubular tingui la forma ben definida, circular, i s'hagi "estirat" abans d'enganxar-lo a la llanta. El primer que hem de fer, doncs, és desempaquetar-lo i deixar-lo instalat en una llanta, sense cola, i ben inflat, durant un o dos dies, o més (hi ha qui diu una setmana, o un mes...).

- Si les rodes s'han radiat de nou, convé rodar una mica amb la bici, en terreny pla i amb suavitat, amb els tubulars ben inflats però sense cola (compte, és perillós, no podem tombar a les curves ni fer frenades potents). Es tracta de que els radis s'assentin i els poguem tensar un parell de vedades, realineant la llanta progressivament, de manera que quan anem a encolar els tubulars les rodes estiguin ben consolidades, alineades i fermes.

-Si les llantes tenen residus vells de cola, cal passar paper de vidre, o fregalls, llana d'acer, o disolvent Nitro... cal eliminar al màxim el mastik vell i igualar tota la superfície.

- No és imprescindible tapar els forats de la llanta, però en algunes bicicletes velles que he restaurat he vist que moltes vegades aquests forats estaven tapats amb uns petits cilindres de suro (corcho). Actualment no sé si n'hi han al mercat ni com s'anomenen, però en tinc uns de plàstic/goma fabricats a mida amb aquesta finalitat, i per primer cop els he fet servir.
Amb el material adecuat (goma, suro...) i amb una eina com les de tallar forats al cuir, un mateix es pot fabricar aquesta mena de peces.

- Es tracta d'introduir cada peça a presió, amb l'ajuda, per exemple, d'un mànec de pinzell retallat. Com que el material és tou i el diàmetre correcte, les peces queden ben fixades.

 - Les peces han de tenir la mateixa forma que el perfil de la llanta, i si sobresurten les hem d'igualar. El taladre i el disc de pues metàl·lic és perfecte per això (però compte, amb tacte per no castigar massa l'alumini).

- La superfície ja és a punt.
- Amb els forats tapats, la operació de repartir la cola resulta més fàcil, i s'aprofita tota.


ENCOLAR

- He seguit les intruccions del fabricant.

- Cal escampar el Mastik regularment en tota la llanta, amb l'ajuda d'un pinzell. Un tub de Mastik arriba just per dues rodes. Ha de quedar una pel·lícula prima i ben repartida per tot arreu.
- Untar les dues llantes i deixar que assequin durant 10 minuts.

 - Tot seguit també hem d'acabar de repartir la cola en la cara interna dels dos tubulars. Igual, una capa prima en la part central de la cinta que reforça i amaga el cosit.
Si girem els tubulars és més fàcil repartir la cola.
Els tubulars han de tenir una mica d'aire, però poc, just per mantenir la seva forma.

 - En aquest punt, tot i que el fabricant diu que cal encolar de nou la llanta, esperar només 3 minuts i llavors enganxar, ja no em quedava més cola. Així que endavant igualment.

- Per instal·lar el tubular es começa per la vàlvula d'aire, ben centrada, i presionant aquest punt.
( tradicionalment, l'etiqueta va a la banda dreta de la bici, també en la roda davantera )        

- Tot seguit cal anar estirant i colocant el tubular al seu lloc, amb una presió uniforme i constant, a banda i banda per igual, i de dalt cap a baix.
- Posicionar el tubular ben alineat damunt la llanta és el més difícil de tot el procés. Va bé practicar-ho abans i sense cola, repetint la operació les vegades que calgui.

- Colocar a lloc la part final és el més complicat, degut a la força que fa el tubular i els nervis del moment.

- Quan el tubular és a lloc, i sense perdre temps, cal revisar com ha quedat l'alineació, i recolocar-lo bé si cal, de manera que quedi el màxim de centrat a tot arreu. La cinta que sobresurt uns mm per cada costat ens serveix de guia visual.

Si tot està bé  ja podem  inflar a tope i deixar reposar les rodes 24 hores abans de sortir a la carretera a rodar volar.
Els guants van bé per no tacar les mans de cola, que és molt pringosa, però que amb disolvent Nitro es neteja bé. També cal netejar totes les restes de cola que hagin quedat per la llanta, radis, sobretot a la pista de frenada.
A les parets del tubular és millor no aplicar dissolvent, les restes de cola que hi hagin quedat és millor treure-les quan s'hagin assecat bé, fent servir un ganivet o rasqueta saltaran fàcilment..

PLEGAR UN TUBULAR
La millor manera de conservar els tubulars és a l'ombra i en fresc, desplegats, millor encara muntats en una llanta vella, penjats al taller o al garaig, i una mica inflats.

Si sortim d'entreno amb una bici calçada amb tubulars, hem de dur una bona manxa en perfecte estat i un tubular vell per fer una substitució en cas de punxada. Si passa això, caldrà extirpar el tubular de la llanta i colocar-hi el de recanvi inflat a tope, i vigilar fins a casa a totes les curves i frenades.
És bo que el tubular de recanvi estigui una mica untat amb mastik, que encara que estigui sec al tacte, sempre quedarà més adherit a la llanta que no pas un tubular nou per estrenar.

El tubular de recanvi es pot plegar així:

En la vintage edat era habitual ficar el tubular i algunes eines bàsiques a dins d'un mitjó vell de ciclista, i lligat sota el seient amb una corretja vella de pedals.
El tubular potser s'hi passava mesos, amb sort, així plegat (si un vigilava per on passar no era habitual punxar). Però aquesta compressió no és bona pel material, i arribant a casa és molt millor desplegar de nou el tubular i penjar-lo en algun lloc fins al moment de la propera sortida.

Per sortir a entrenar també hi havia aquell retro-invent de Zeus, amb aquesta única funció: portar el tubular.

La bici ja és a punt, la manxa i el tubular també.
Ara cal esperar 24 hores i comprovar si l'encolat ha estat suficient i és segur, o si, per el contrari, s'ha de repetir l'acció i ser més generós repartint la cola... tinc el dubte de si un tub de mastik és per una sola roda o per dues...
Seguiré informant.
En un futur també caldrà apendre a reparar tubulars punxats, un d'aquells oficis perduts, o molt ben amagats...

2 dies després...
He sortit a rodar amb la bici, després de desinflar els tubulars i revisar com han quedat enganxats.
Han quedat ben encolats i són molt segurs. I reinflats de nou a uns 8 bars he fet uns 20 kms per carreteres secundaries i asfalt irregular. Tot ha anat molt bé, la bici i les rodes.
Així doncs 1 tub de mastik és suficient per enganxar 2 tubulars. Misteri resolt   ;-)