Segueixo sense internet-fàcil i per tant amb la comunicació limitada, però les claus d’estrella i els tornavisos no paren quiets.
Es manté la febre de l’òxid...
Una andròmina vella i en mal estat és la millor base per qualsevol projecte Rat... finalment li ha tocat el rebre a una Rabasa Derbi Panther Cross Mach 2 que tenia arraconada desde fa més d’un any per casa (premi afortunat d’una antiga victòria per la mínima a ebay).
El munt de crostes oxidades, els ocres i el groc vell combinat amb els cromats pèssims, les calques rústiques, els negres bruts i alguns desperfectes visibles... era massa riquesa junta com per forçar una “restauració acadèmica”.
Així és, l’erosió provocada per el pas dels anys i els efectes climàtics té molt valor dins el món Rat. Si bé l’efecte oxidat o una pàtina vella es poden aconseguir ràpidament amb productes moderns, cars i especials, el Rat look més pur recomana una inversió econòmica el més petita possible, i zero feina en netejar o abrillantar. Si han estat el clima i el rellotge, lentament, els que han moldejat l’acabat, millor que millor!
En l’estil Rat hi trobem una vertent formal de protesta, una conexió estètica amb allò d’aspecte deteriorat i pobre, descuidat, de mal gust, “cutre”... que és desitjat i apreciat, si bé s’intenta que tota la mecànica interna funcioni bé o molt bé (curiosament la nostra cultura en la pràctica s’esforça per el contrari: que tot sigui brillant i pulcre de fora, que si està podrit de dins i no es veu, no passa res...)
Un altre atribut del Rat és l’humor i la diversió, el fer riure o forçar el ridícul i que el vehicle en sigui el focus d’irradiació, algunes vegades fins a l’extrem on ja no queda clar “qui es riu de qui” jajaja!
Per exemple, en el tunning de cotxes, en l’estil Rat és habitual adaptar, construir, enganxar, aguantar, muntar... una baca al sostre i carregar-hi tot d’objectes vells, ben visibles i cridaners, com a part decorativa integrada en el vehicle. Si busqueu imatges al google amb les paraules rat style o rat look veureu moltes versions d'aquestes baques... jeje
Una altra cosa que defineix el Rat és la revisió apocalíptica que l’acompanya. Més que no pas una fi del món, en aquestes màquines curtides pel “rigor del clima” es plasma la idea de que la tecnologia punta s’hauria escapçat, hauria quedat aturada en un passat indeterminat per x causes catastròfiques, i que ara, la màquina, el material, les eines, els recambis... tot és el què és, hi ha el que hi ha, queda el que queda, i en un ambient tant difícil només les màquines més “ben adaptades” sobreviuen. Aquesta part és la més peliculera, saga Mad Max i demés, quan el vehicle més personalitzat i “adaptat al medi” esdevé l’heroi rebel, en un futur imaginari i postapocalíptic, dècades després de sortir del concessionari, matriculat, completament de sèrie...
Està clar que actualment la tecnologia punta segueix a tope, no hem creuat cap fi del món i res fa pensar que les màquines s’extingeixin tot d’una!
Encara que només sigui com evasió fictícia, un vehicle Rat ja és en sí un esperit visionari, sorgeix de la imaginació, pren formes extranyes i és provocador, no deixa indiferent, a algunes persones els encanta i per altres és un autèntic tunning-desastre.
En fi, el Rat en bicicletes està a les beceroles, i em sento un aprenent: restaurar sense netejar té la seva dificultat. Però el més positiu és la fluidesa en la restauració, la creativitat i imaginació entren en acció, resulta molt divertit i emocionant.
A aquesta Rabasa Derbi li he fet algunes modificacions: roda de davant de pals, neumàtics de ciclomotor, seient extra-elevat, un fre color negre Weinmann de BMX, una misteriosa maleta posterior, antena i llums inútils... la resta és tot de sèrie + pas dels anys, per dir-ho d’alguna manera, la clàssica Panther Cross Mach 2 amb fre de tambor a darrera, suspensió a darrera, canvi Triplex de 3 velocitats...
Més endavant hauré d’anar “pintant” tot l’òxid que es vulgui despertar, amb oli, o gasoil; i “cuidar” la mecànica, intentar no deixar-hi ni un euro més...
i potser buscar-li alguna peli futurística per rodar...
o potser un dia em repenso allò d’una restauració acadèmica...
Qui sap! jajaja!!
