VI Trial Clàssiques Òrrius

 

Aquest passat diumenge 1 de desembre s'ha celebrat la 6ª edició del trial de bicicletes clàssiques d'Òrrius. Ja tot un clàssic de clàssiques, la 4ª i última prova del campionat d'enguany, després de les proves de Sant Feliu de Codines, Perafort i Sant Antoni de Vilamajor, repartides al llarg de l'any.

I aviat és dit, ja han passat 6!!* anys des de que va cristalitzar la genial idea de posar a punt totes aquelles velles bicicletes de trial, la majoria arraconades, rovellades o plenes de pols, i adencentar-les, fer-les funcionar novament, no només per a brillar fent goig, sinó per comp"patir" amb elles, altra vegada, tot creuant noves zones amb les antigues formes.

Rememorar aquella primera època d'aquest fantàstic esport, tant nostre,  inventar zones com les d'abans, old-school, on el traçar bé i el traccionar bé eren les millors cartes per no deixar anar un peu, més que no pas l'habilitat per els grans salts, els nous salts estratosfèrics ja increïbles des de la maduresa de l'Ot Pi i l'evolució encara espectacular desenvolupada per part de monstr... campions com en César Cañas, en Dani Comas... per citar alguns dels esportistes d'èlit de renom mundial.

Grans salts, equilibris en una roda, de roc en roc... l'evolució va seguir per aquí.

Les bieles com a motor rotatiu per avançar van anar perdent importància a mesura que l'esport del Biketrial evolucionava, gràcies a la millora tècnica incesant dels pilots i bicicletes, cada vegada més lleugeres, amb millor frenada i amb la ventatja d'un neumàtic posterior sobredimensionat, un important coixi d'aire que "facilita" l'acció saltadora i la superació vertical dels obstacles.
L'etiqueta "Trialsin" va transformar-se en "Biketrial" cap al 1992,  al moment que també desapareixia el fins aleshores, ara clàssic, dimensionat del neumàtic posterior. Era l'adéu pels avui en dia apreciadí$$ims Pirelli ML14, que ja no donaven més de si, i que eren jubilats per exigències de l'estat de la tècnica del moment.
 L'esport exigeix evolució.
 Una dècada abans, abans que sorgís l'etiqueta "Trialsin", ja existia l'etiqueta "Bici-Trial", i abans encara existia l'etiqueta "Cicle-Trial" (quelcom derivat dels mots Ciclo-Cross, disciplina practicada amb bicis de carretera i neumàtics de tacs durant els hiverns europeus). Biketrial, Trialsin, Bici-trial, Cicle-trial...  però és que, abans abans...encara no n'existia cap, d'etiqueta. Tan sols hi havia grups de jovenalla que transformaven les seves bicicletes de carrer, i tot inventant rudimentaries zones, emulaven als "grans", als seus ídols de les motos de Trial.
Corrien els 70's...

De seguida van venir diversitat de prototips i màquines ben construides, moltes eren derivades de la BH-75 500, també de la GAC Motoretta (a Òrrius hi havia un participant amb una Motoretta, i el característic seient/sofà Mobylette!!).

Fidan, Sans, Montesa, Rubies, Rabasa, Monty... i tantes altres. Començant la dècada dels 80's, molts projectes van passar del prototip a la fabricació en sèrie.
Algunes d'aquestes màquines eren a Òrrius, i el curiós del cas és que actualment es continuen creant prototips nous, invents nous, sobretot en els ponts de frens de ferrradura i cable, rígids i efectius com mai abans havien sigut. La dèria de contruir bicicletes artesanalment i perfeccionar mecanismes segueix ben viva.

Un dels soldadors més incansables és en Josep Figueras, ànima de totes les Fidan. Aquesta bici grisa és el prototip de la seva última creació. I a baix, la bici definitiva de sèrie, de color vermell.

Hi ha qui no mira tan prim a l'hora de soldar... una bici de trial rat style! :-)

Una Siver Star dels italians, groga. Aquest any  participaven 3 o 4 italians que volen organitzar un parell de proves a Itàlia l'any vinent.  Això vol dir alguna cosa.
També hi havia una familia de Bilbao que van fer una bona kilometrada per estar a Òrrius, van portar el casc més retro de tots i una Monty T-219 de color taronja... fluo!

Entremig de la pinassa brillaven una bona colla de Montys platejades, si bé de les primeres de color blau només hi havia aquesta T-19 en acció.

No només els veterans pilotaven clàssiques, cada cop hi ha més jovent amb forquilles de la vella escola, i això també vol dir alguna cosa. 

 

 

En Joan Güell tornava a exposar algunes bicicletes de la seva col·lecció particular.
L'exposar bicicletes és una activitat paral·lela molt xula en aquest tipus d'esdeveniments. Aquest any en Jordi Yelamos no va poder exposar les seves bicicletes ja que va encarregar-se de tasques organitzatives i fer d'speaker, a més a més de competir amb la seva Monty de batalla.
Lògicament no es pot estar per tot.

 En aquesta disciplina ciclista la dificultat dels obstacles no ha parat mai d'augmentar. El propi esport, com a reflexe de la societat on es desenvolupa, també busca constantment ampliar els propis límits, els troba, els assoleix i mira de superar-los, sempre intenta resituar els límits un xic més lluny.
El progrés, les "marques".
Més o menys així ho fa també l'esportista.
Però l'esportista arriba a un punt màxim on la corba de la seva gràfica davalla, on es retira, on diu "fins aquí he arribat", on posa el peu a terra, sigui per motius professionals, familiars, físics, de motivació, concentració... és llei de vida.
En canvi, l'esport no en té mai prou, sempre exigeix nous reptes, evolució, progrés...es retiren grans campions i en sorgeixen de nous, que reescriuen i encara amb més bona nota tot allò anterior, noves "marques".
Un es pregunta, fins a on arribaran "les marques"? 

En l'esport, l' esperit de superació és una de les cares, la voluntat de ser el millor n'és una altra, ambdos  són pols molt potents dins la societat competitiva en la que vivim, però l'esport no és un cara o creu, no és moneda de canvi. L'esport és com un diamant, amb diversitat de cares que el conformen, com el compromís de jugar net, el companyerisme, la rivalitat, l'humor, la diversió, la paciència, la salut, la concentració, la motivació, la resistència, l'esforç... i tantes cares més.
Passar-ho pipa. Potser això és el que compta, bé sigui participant, bé sigui intentant guanyar, però disfrutant el què es fa.

L'aiguabarreig de reflexions d'aquesta mena sobre el passat i present del trial amb bicicleta floten en l'ambient en un trial de clàssiques com el d'Òrrius. Hi ha mainada amb bicis de carbono i frens de disc, veterans de guerra amb prototips primigenis dels 70's. S'hi pot veure tot tipus de bicis històriques en acció, més o menys tunejades, hi ha rivalitats molt ben dissimulades, amistats d'acer,  fraternitat entre marques, hi ha esperits de superació en acció rendint al màxim, hi ha qui s'ho passa pipa passant-s'ho pipa, hi ha algun que altre pare excessivament tens, i algun que altre nen que això ja ho té tot vist, hi ha qui discretament va acumulant zeros, hi ha qui colecciona costellades... hi ha de tot. Però el bon rotllo predomina. Fins i tot el fred i les nuvolades de la setmana van cedir pas a un dia radiant.

Únicament es palpava en l'ambient l'absència per sobtada enfermetat d'en Joan Albert, un dels organitzadors de tot això durant tots aquests anys. És una persona que no conec però vaig percebre com es trobava a faltar, i l'angoixa compartida pels amics envers ell i la seva familia, i el futur inmediat. Ànims a tots, la unió i recolzament hi és, i amics disposats a ajudar pel què calgui hi són. Endavant Joan Albert!

Ànims també a tota l'Escola de Trial d'Òrrius, i felicitar-los per bona organització de la prova, que malgrat aquesta mala passada del destí amb en Joan Albert, va ser un èxit.

Disculpeu les imperfeccions tècniques d'aquest caçador d'imatges poc traçut. I sento no haver fotografiat a tothom. Totes les fotos "presentables" es poden veure AQUÍ

Tant de bo l'any vinent no estigui tirant fotos, primer perquè moltes imatges són de pèssima qualitat. Fotografiar en acció no és fàcil amb màquines tant inteligents. Han sortit fotos mogudes, desenfocades, fosques, clares... però dic tant de bo, perquè això voldrà dir que tot va bé i sóc un participant més concentrat en traçar cada zona fent els mínims peus possibles.

Però toco fusta, fa dos anys pensava el mateix i mira, encara tirant fotos!

(*) el primer Trial de Clàssiques va ser al 2007, aquest any ha estat el setè any de Bike Legends a Sant Feliu de Codines. Aquí uns àlbums d'aleshores: I Bike Trial Legends

La Mireia Martin ( Trialinside.com  ) si que té traça amb la màquina de fotos:
Résultats et photos du VI Trial de Clàssiques Òrrius
 
Salutacions i ànims a tothom qui estima el trial amb bicicleta!  

Cartell VI Trial Clàssiques Òrrius

Com passa el temps!!
Ja tornem a ser desembre i per tant arriba la última de les 4 proves del Campionat de Clàssiques de Trial, la d'Òrrius.
Els que no coneixeu aquest apassionant món podeu repassar el reportatge del 2011.
IV BICI TRIAL CLÀSSIC ÒRRIUS - "màquines"

De nou una irrepetible oportunitat de veure bicicletes clàssiques de trial en acció.
No la deixeu passar!  

Per més informació clikeu AQUÍ  (pàgina del Facebook sobre l'event).

- KuwaCali bmxstreet

Heus aquí una versió bastant cridanera d'una BH California XL2, tan per l'abundant color blanc tacat de taronja fluo, com per l'atreviment d'aquestes... enganxines...Kuwahara !!?
Aquí !??
...
Si.
 ...
Era ara o mai.
 ...
No es gens fàcil aconseguir una Kuwahara clàssica de BMX, per no dir que és molt molt molt difícil... i molt molt car de veritat!  Feu la prova de buscar-ne alguna en venda i comprovareu que no és cap broma això que dic!
 Però aconseguir un joc de calques d'aquesta mítica marca si que és senzill. N'hi ha de tots colors. Fa uns anys vaig comprar per ebay aquest decalset molt bé de preu, menys de 10€, enviament inclòs des de Singapur, si no ho recordo malament.
Però després, al llarg d'aquests anys, cada cop que les veia em preguntava: i què en fotré jo d'això?
Així que després d'haver pintat aquesta bici i veient que el quadre sense calques semblava buit, que li faltava alguna cosa... i quan estava jo meditant en pinstripings i mogudes possibles, se'm va encendre la bombeta i em va venir a la memòria aquelles "pegatines" oblidades. I vaig pensar:  perquè no?

 Toma ya! a més a més que ja les tenia a mà, combinaven molt bé amb aquest taronja fluo!

La restauració en general va portar força feina. Quadre, forquilla, manillar, potencia; decapar, imprimació, pintura blanca, pintura fluo (un pot petit d'aquells sprays d'estar per casa, que es troben també en ferreteries i magatzems de bricolatge en general. N'hi ha de color verd, groc, rosa i taronja, tots fluo, d'alta visibilitat, colors cridaners molt de moda als anys 80s, i 90s, sobretot en les noves bicicletes de muntanya).
 Finalment vaig vernissar aquestes peces amb un clear coat de dos components. Hauria estat millor enganxar les calques abans de vernissar... però aleshores no hi pensava amb les calques!, només tenia la dèria fixada de combinar el blanc i aquest taronja llampant.
Per això també vaig pintar els ponts de fre, uns típics Olimpic Balon clàssics, però cometent l'error de no pintar-los primer amb una imprimació o pintura blanca. Aquesta pintura fluo no és molt opaca ni enganxa massa bé damunt l'alumini, i després de dues o tres capes ja se'm va acabar el pot. Conscient de l'error, ho vaig deixar així i els vaig vernissar. Si primer els hagués pintat de blanc, llavors el fluo hauria destacat molt més. Ara han quedat lleugerament transparents, però també molen així.
Com que la bici es queda a la col·lecció i no hi ha cap pressa, potser més endavant els repinto, així com les manetes, unes Olimpic 68 típiques, de sèrie.

El concepte bmxstreet, sinònim de citycross, són barreges inventades de paraules, originades aquí a bicinova.blogspot.
Fa poc ha nascut una web potent, a UK, anomenada citycross, centrada en aplicar la competició del CicloCross a dins la ciutat, però aquesta fòrmula esportiva i el concepte imaginari de Bicinova són essencialment diferents, tot i ser la mateixa paraula.
 Aquí, això ve de fa tres o quatre anys, amb la primera "remenada" de la Meteor, i la descoberta del rat-look ( BH CITYCROSS RAT ) i un "curtmetratge abstracte d'acció" fet aleshores; aquest: BH Citycross. 


Bmxstreet, o el Citycross de Bicinova, és un concepte imaginari, que d'alguna manera relaciona la bici clàssica de bmx i el creuar amb agilitat la urbanitat habitada. És un concepte allunyat de la competició i de tota disciplina esportiva. Fins i tot és més proper a la meditació zen o a un happening artístic que no pas a cap tipologia de cursa. Aquí el cronòmetre no hi té cabuda.
Ve a ser un circular àgilment pels carrers. Activar responsablement un stress controlat, on l'observació i l'atenció 100% en l'entorn inmediat és primordial: el respecte màxim al trànsit i a les persones que van a peu.

És clar que, vist des de fora, el circular així pels carrers pot ser fàcilment titllat de temerari o pocasolta, i certament es va transgredint per moments les múltiples normatives establertes, i per tant el perill de sancions existeix. Per això en la imaginació del Bmxstreet també hi rau un aspecte "racing", de velocitat, bé sigui per escapar de la poli o bé sigui per esquivar un taxista estressat i cridaner, símbols, com tants d'altres, de la rigidesa normativa, el control i l'acumulació d'stress, afluents tots de la intolerància que perviu en la societat actual.
Per això aquest concepte imaginari del Bmxtreet esdevé una contraposició necessària en els nostres temps: d'ella en sorgeix la necessària flexibilitat, conjugada amb un senzill i contundent fes i deixa fer. 
Tot i això, hi ha limits que no es poden sobrepassar, no s'hi val a anar per tot arreu ràpid com un boig ni posar en perill a les altres persones. Si un vol anar a tota òstia ha de sortir de la ciutat i practicar en llocs deshabitats. Millor encara, federar-se i competir en alguna disciplina que li posi els pèls de punta i pugui disfrutar de valent. Ningú li ho priva. Compartir la ciutat i els carrers és una altra cosa. No tot es basa en el "pas per curva".  L'habilitat d'anar depressa tranquilament i sense interferir en l'entorn és tant o més emocionant que una "apurada de frenada in extremis" amb final feliç.

L'objectiu de combinar bicicleta i circulació no és altre que disfrutar i salvaguardar el sentiment de llibertat, equilibri, velocitat i fluidesa dins l'entorn urbà que ens envolta, amb el benefici adrenalític que activitats d'aquestes comporten. És clar que qualsevol bicicleta pot servir per aquest fet, com també el correr a peu,  amb patins o amb monopatin... però potser les velles "bmx" són les que millor aconsegueixen enllaçar amb l'esperit dels 80's, sobretot per molts i moltes que vam neixer als 70's i vam viure la primera joventut movent-nos amb aquesta mena de "ferros".

El colocar unes calques Kuwahara aquí, també reconecta una mica amb aquella època E.T. No és res greu, no és cap intent de falsificar cap producte ni de donar gat per llebre.
L'acció esdevé manifest.

Ara que he remirat el video veig que aquells neumàtics són aquests mateixos d'avui. Unes gomes així són les que millor transmeten això de "racing",  de l'asfalt i l'agarre, les que millor, a falta d'slicks, alimenten la imaginació en les curves i cruïlles difícils.

 Aquestes rodes de plàstic són les que fabricava la mateixa BH, inconfundibles, ni des de lluny, doncs són les de 6 pals.
La majoria de components de la bici també són de BH i alguna cosa de fàbriques amigues (GES i Olimpic) Tot vist i revist aquí i allà.

Poca cosa més a afegir.
Potser un enllaç a History of  Kuwahara de feelbmx.

I aquí si que ve a tret un copypast de la wikipedia, sobre una curiosa forma  promocional referent a aquesta marca quan es va implantar als USA:
To make the Kuwahara brand name a household word, Howie Cohen ran a promotion giving free stickers to children who called a toll-free phone number and could correctly pronounce the brand name.

Qui sap si aquestes calques eren unes d'aquelles... posats a imaginar... doncs podria ser! Perquè no?
:-)

Fins la propera. Salut!