*** frens de varilles

Després de molt temps ja tocava una nou post pel taller de restauració.
Així que el rescat d'una altra vella relíquia ha sigut l'excusa perfecte per explorar una mica els antics frens de varilles.

Abans de l'invent del cable i la funda de cable, la força entre la maneta del fre i les pastilles fregant contra la llanta es transmetia mitjançant unes varilles rígides i tot un mecanisme de peces, molles i cargols, Steampunk per naturalesa.
Avui en dia sembla un sistema molt arcaic però al seu temps era el bo i millor de la tecnologia.
En alguns llocs del món crec que encara s'utilitzen i es fabriquen bicicletes amb aquest tipus de frens.

Si restaurem una bici és probable que haguem de desmuntar les coses per fer més fàcil i efectiva la neteja de les peces. Com sempre és recomanable fer fotos dels "abans".

Aquesta és la Gimson Lujo, de l'any de la picor, molt bruta i bastant atrotinada:

 Desmuntar no és complicat, però insisteixo en la importancia de fer fotos, o prendre notes, dibuixar... i també agrupar les peces amb una mica d'ordre. En el muntatge, tot això ens pot estalviar temps i salvar de la confusió.

Aquí la desfeta general dels frens, amb el manillar i el conjunt de varilles de la bici. En brut, literalment.

Les manetes de frens també es poden desmuntar per netejar millor totes les peces.
 Per això cal descargolar una de les dues femelles, que no té espai per sortir però farà que la maneta del fre es desplaci lateralment cap enfora. Quan estigui a punt de sortir, la molla en tensió ens tocarà una mica els nassos, però amb l'ajuda d'un tornavís fem palanca per alliberar i separar la plaqueta i la molla (compte! en aquest moment és fàcil que la molla salti pels aires de cop i volta, espantada i amagant-se en algun racó).

Primer desmuntem una maneta i després l'altra.

Amb les peces soltes és moment per eliminar la brutícia i l'òxid: netejar tot.

Ara veiem les peces netes: manetes, molles, plaquetes (levas) i femelles (tuercas, screws).

El muntatge d'aquestes peces del manillar és una mica complicat.
Primer una maneta i després l'altra.
Cal parar atenció en la colocació i ubicació de cada peça. Atenció amb les dues molles, hi ha dreta i esquerra, i les dues plaquetes també són diferents, la llarga és per el fre de darrera i la curta és per el fre davanter.

Muntem les peces de manera que la posició de la maneta de fre i la plaqueta sigui la correcta (la forma quadrada de la unió permet 4 posicions possibles, però només una és correcte. Va bé colocar la maneta de fre en la seva posició de repòs i imaginar el bon funcionament ).
Però la dificultat del muntage rau en carregar la tensió a la molla (armar el muelle).
 En aquesta foto veiem clarament la forma de ganxo de la molla i que cal colocar darrere la plaqueta.

Amb les mans no és possible vencer la tensió de la molla. Per això un cargol de banc serà útil per mantenir el manillarg ben fixat. Aleshores amb una mà controlem la maneta de fre i amb l'altra mà manipulem alguna eina (unes alicates o un tornavís gros) que ens ajudi, tot forçant la molla a comprimir-se fins que entra per darrera i queda enganxada a la plaqueta.
 Ja ho tenim.

 L'altre cantó és igual, però ara l'espai per la femella és mínim.

 Per això s'ha de colocar la femella al seu lloc i anar roscant. D'aquesta manera la maneta de fre va entrant lateralment.

Amb les femelles roscades i les peces en posició correcte, només falta colocar el ganxo de la molla per darrere la plaqueta. Aquesta vegada també ha funcionat utilitzant un tornavís gros.

Compte a no ficar les mans per allà, ja que la molla fa molta força i és fàcil que necessitem dos o tres intents per encertar la jugada, i que en els intents fallits el tornavís s'escapi perillosament. O sigui, les mans lluny d'allà.

Ok, ja està. Ara apretem fort les dues femelles amb la clau de 10, pintem aquesta zona del manillar amb oli tipus "6 en 1",  i seguim endavant amb les varilles.

Les "varilles" és el nom de tot el conjunt de "ferros" que van del manillar fins a les rodes.
Hi ha un conjunt petit, per el fre davanter i un conjunt gran, per el fre posterior.

FRE DAVANTER
El davanter és més simple:

En un extrem veiem el pont de fre, on s'hi coloquen les dues pastilles de fre, i en l'altre extrem hi ha la peça que s'uneix a la plaqueta del manillar. La longitut total és regulable i es bloqueja amb la peça central.

FRE  POSTERIOR
El conjunt de peces per el fre de darrera és més complexe, ja que la transmissió de la ordre de la mà dreta ha de travessar tota la bici perquè les pastilles es moguin i freguin la llanta.

El primer tram, que parteix des del manillar, és semblant al fre davanter, amb una varilla fina que es fica dins un tub, i aquest enllaça amb una placa gran en forma de L. Aquesta peça gran va colocada al capdamunt del tub diagonal del quadre de la bici, subjectada amb un gros cargol que la manté a lloc però que la deixa oscilar lliurement.

Des d'aquesta placa en forma de L, parteix una llarga varilla que arriba fins al racord de la caixa del pedalier. Com gairebé totes les unions entre els elements dels frens de varilles, aquesta també és articulada: el petit cargol tanca i uneix però no apreta, de manera que un cop unides, les dues peces conserven una certa llibertat de moviments. Si tot fos rígid el mecanisme no funcionaria.
En tots aquests punts és positiu posar una mica de grassa fina.

En aquesta Gimson la varilla llarga és ben recta, com ho és el tub del quadre, però en les bicicletes de dona, en les que el tub diagonal té forma de S, la varilla també adopta la mateix forma de S, i  travessa per dins de dues petites "gàbies" que hi ha soldades al quadre. Però perquè això funcioni correctament, és indispensable que a cada gàbia hi hagi la petita peça cilíncrica que s'incrusta a dins i que permet que la varilla curvada mantingui la tensió bona  i llisqui correctament quan s'acciona el fre.
Per tenir una idea d'això podeu observar la  Olympia especial

Seguint el recorregut del fre posterior arribem a la caixa de pedalier. Allà la llarga varilla s'uneix a les peces que componen l'articulació, la molla de retorn, l'espàrrec roscat, el pont posterior... voilà:

COLOCACIÓ i MUNTATGE

Tot i que sembli obvi, aclarir que els frens de varilles només poden anar instalats en bicicletes preparades per muntar frens de varilles. El quadre i la forquilla són diferents als que porten frens de ferradura típics.
Principalment 4 diferències:
-Tenen unes "orelles" soldades, per on els ponts dels frens es mantenen en posició de descans i per on llisquen quan han d'acostar les pastilles de fre a la llanta.
-També hi ha un suport soldat al capdamunt del tub diagonal, amb un forat roscat per el cargol que subjecta la placa en forma de L.
-Per últim aquests quadres tenen també una pestanya en forma de U, soldada darrera el tub del seient, a baix, a uns 10 cms de la caixa de pedalier.
Tot aquest hardware extra identifica una "bicicleta de frens de varilles".

Aclarit això, veiem com s'hi coloquen les diverses peces que hem vist.
A continuació veiem la pestanya soldada en forma de U, a on s'hi munta l'articulació del fre posterior, amb la molla que ajuda el retorn del pont de fre. Aquest molla té una forma concreta i una única posició correcte. El cargol i femella s'apreten bé però sense estrangular, han de permetre l'oscilació lliure endavant i enrere de l'articulació.

El pont de fre s'enrosca a l'espàrrec roscat mentre està penjant, quan ens sembla que la posició està bé el coloquem a lloc, amb les potes del pont a dins les "orelles" del quadre. Va bé engrassar potes i "orelles", així tot llisca millor.
Fins que no haguem colocat la cadena de la bici i les pastilles dels frens, no sabrem si el pont ha d'anar més endavant o més enrere, per ara una posició intermitja ja va bé per fer el muntatge i regular la tensió i funcionament del mecanisme.
La petita femella que hi ha a l'espàrrec serveix per "solidificar" la unió, una vegada la posició de les pastilles respecte la llanta sigui la correcta. És de les últimes operacions a fer, i si es deixa lliure tot funciona, però aleshores el fil de rosca patiria més i es desgastaria abans.

La varilla llarga s'uneix a l'articulació així:

Aquest és un dels punts regulables en la posta a punt final. Segons si escanyem la varilla més amunt o més avall, la posició de l'articulació de sota el pedalier variarà, i també la tensió de la molla. És una operació semblant a la de tensar un cable de fre normal.

Més fotos del mecanisme del fre posterior:

 Ara veiem el manillar i tot el conjunt del fre posterior..
Com que l'altura del manillar pot variar segons el gust de cada ciclista, els frens de varilles tenen un cargol que també permet estirar o reduir aquesta distància.
En aquesta foto següent veiem aquest cargol (és el que coincideix davant per davant amb la cassoleta de direcció).

L'ajustament correcte dels frens de varilles no és pas senzill sense entendre el mecanisme i sense una mica de pràctica. Però tampoc és complicat. No hi ha secrets, però sí alguns punts clau:
-Totes les peces han de tenir el seu espai suficient i la justa llibertat de moviments. És bo engrassar les articulacions.
-Les molles del manillar i la molla posterior són les que permeten el retorn a la posició de repòs dels ponts, pastilles de fre i manetes.
-La molla posterior ha de tenir una mica de tensió també quan el fre està en repòs. Això vol dir que tot el conjunt de les varilles ha de tenir tensió inclús en repòs, no hi poden haver peces fluixes, ni que ballin, tot ha d'estar una mica trempat. Per això els 2 punts regulables propers al manillar (un per cada fre), i també el punt regulable del final de la varilla llarga, són vitals per regular aquesta tensió. S'han d'afluixar amb la clau de 10, reposicionar les coses amb les mans i tornar a cargolar fixant la posició. I cada vegada comprovar amb la maneta de fre si tot funciona bé, si retorna bé, si hi ha resposta ràpida.

L'objectiu és que quan movem la maneta de fre amb la mà, les pastilles de frens es moguin a l'instant, o sigui transmissió directa.

El fre de davant és més senzill:

Les pastilles de fre van per parelles, ja que hi ha dreta i esquerra.
Els tacs de goma es poden treure i posar, surten per el lateral obert, fent-los lliscar tot picant amb un martell.  Antigament hi havia recanvis i només es substituien els tacs de goma, no pas els suports.
A la foto unes pastilles noves, d'AGPA, i unes de velles.

Les pastilles es coloquen  amb la part tancada cap endavant (o cap avall en la roda del darrere), ja que si les posem amb la part oberta cap endavant, el tac de goma ens podria sortir quan frenem.
Com que ataquen la llanta per l'interior, cal vigilar que no toquin els radis de la roda. Si cal es poden deformar les pestanyes soldades al quadre, per separa-les, o modificar la inclinació...amb una clau de bec d'ànec. També es pot modificar la inclinació de les potes del pont de fre. Però tot això només és recomanable remenar-ho si tenim clar el perquè.

 Els frens de varilles són bastant potents i enèrgics, la única pega que tenen és que si les llantes no estan en perfecte estat i ben alineades, la frenada es torna molt barroera, sense gens de suavitat. I això és més que probable en una bici antiga, ja que són una exepció les bicicletes antigues que no porten un "llantasso" tatuat.
Les rodes d'aquesta Gimson no són cap excepció.

Però si tenim unes rodes en bon estat, aleshores amb una mica de pràctica i insistència és factible aconseguir un molt bon funcionament, trobar la distància bona de les pastilles a la llanta i la tensió correcte dels mecanismes.Obtenint, aleshores si, una frenada "de lujo"

Bé,  fins aquí l'exploració.
Aquest croquis general ja és vàlid, tant per els que no havieu vist frens retros d'aquests com per si algú s'oblida de fer fotos en la impaciència del desmuntar.

Aquesta Gimson estarà ben aviat. Salut!