- Marin Bobcat Trail "explorer"

La Bobcat trail, quelcom així com "el sender del gat Bob"  (*nota a comentaris), és la MTB  low-cost que Marin va treure al mercat l'any 1993, i que va substituir la Madrone Trail i la Bolinas Ridge, les dues Marin "barates" de 1992.

Al 1993, per sobre de la Bobcat trail hi havia la Muirwoods, una bici que ja des del 1992 presumia dels tirants posteriors gruixuts, una invenció de Marin, batejats com afterburners ( podeu veure la Marin Palisades trail que hi ha aquí a bicinova2)

Qui sap si per necessitat de reduir stock d'algun magatzem, la Bobcat trail encara estava feta amb els tirants i punteres clàssiques. No hi havia aftetrburners per ella. Tot i això, el material base era el mateix, acer al CrMo de la firma japonesa Tange. 

És curiós però la Bobcat trail no apareix al catàleg de 1993 Alemanya, on la gama comença amb els afterburners de la Muirwoods.
Però és segur que la  Bobcat és de 1993, pel seu disseny gràfic. Les col·leccions Marin de 1992, 1993 i 1994 són molt diferents entre elles. A cada temporada tota la col·lecció en conjunt va canviar d'aspecte. A més a més, el nom Bobcat trail apareix a la "Guia de la Bicicleta 93 94", una publicació que treien conjuntament les revistes Ciclismo a fondo i Magazine BTT.
A part d'Espanya, em pregunto a quins altres països europeus es va comercialitzar aquesta Bobcat... és un misteri... es tracta potser d'una peça molt perseguida pels col·leccionistes de la marca? és potser la joia low-cost de la corona? jajaja!! faig broma, ni que fos una Team Issue, o una Team Titanium, que d'aquestes si que no se'n veuen!
:-)

En fi, tot i ser una mountain bike econòmica, la Bobcat era semblant a les altres Marin del 1993, d'aspecte, ben aconseguit, però també compartia proporcions i geometria amb les seves germanes grans.
Una construcció sòlida, resistent, fiable, molt bon comportament..., tot fruit de l'intens I+D+I+D+I que pilots i provadors de la marca feien per les muntanyes de Califòrnia en aquells anys de la febrada.
Almenys això és el què explicaven els vells anuncis de les revistes.
Lo bé que s'ho passaven! segur!

Bé, però de tot això fa 20 anys.
Actualment aquesta bici concreta ha deixat a banda el seu passat muntenbaikero i ha canviat. Ara està preparada per voltar pel món, tres, o deu, o cent dies, amb el fato necessari segons l'adreça i etiqueta de la performance en qüestió (explorer, voyager, tourist...)

No calen grans fortunes per tenir una màquina fiable i robusta per viatjar. Una btt clàssica ben feta és una bona base. Les rodes de 26', els tres plats i els pinyons grossos permeten pujar per on calgui sense haver de baixar de la bici. Els clàssics frens cantilever van bé encara que hi hagi "massa pes" en una "massa baixada". Els neumàtics "gruixuts" ens deixen passar per trossos sense asfaltar sense mirar prim. La "posició btt" del manillar és relativament còmode i ens facilita l'observació de l'entorn. 

Però tot això només val si ens oblidem del rellotge i de les llargues distàncies diàries a velocitats "aero".
És clar que també cal diferenciar la cosa, de si pretenem creuar els Alps o si tenim l'objectiu concret de voltar per Holanda, aleshores potser no cal tenir tres plats...
Adaptar la bici segons sigui el terreny a resseguir és primordial.
És clar que una bici actual de carretera, amb rodes de 700 i ben equipada ha d'anar molt millor per fer cicloturisme carregat de coses. Segurament permet assolir més quilòmetres amb menys temps i/o menys energia.

Però el tema d'avui va de low-cost inmediat, com un exemple vàlid sobre convertir una mountain bike econòmica normal en una bici vàlida per viatjar per tot arreu durant el temps que es vulgui. Que aguanti al màxim i porti els mínims problemes. Això és el què interessa. I si el cost econòmic és reduït doncs millor que millor.

Aquest és un dels grans potencials d'aquestes velles mountain bikes, però també funcionen perfectament en l'àmbit urbà del dia a dia. Només cal observar el carrer i els aparcaments de qualsevol ciutat.

Cal tenir en compte que la lleugeresa de la bici per fer cicloturisme és un factor secundari, doncs el pes final de tot el volum dependrà molt més de si carreguem amb més o menys equipatge les alforges que no pas de si la bici pesa 1 kg més o menys.

Aquesta Marin porta uns quants components d'origen, del grup Shimano Altus C-10, en frens i canvis, però hi vaig muntar unes bieles Shimano Deore DX, més antigues però de 175 mm, millor mida per mi que no pas les de 170mm. Els pedals són uns Shimano automàtics de carretera per cales SPD. 

Doble porta-bidó per la set, porta-alforjes posterior robust i lleuger; timbre per avisar al futur, mirall retrovisor per mirar el passat,  reflectants diversos per ser vist... parafangs per si un dia plou, o ha plogut. Una petita bossa frontal, per equilibrar pesos, accessible en marxa, de ràpid posar i treure, i amb porta-mapa. Molt recomanable.

Neumàtics de 35 mm amb poc gravat, vàlids per asfalt i també per fora carretera, amb línies blanques reflectants. Aquí les rodes són clàssiques i usades però encara bones, amb carrets Shimano XT i llantes Mavic anoditzades. La bici l'havia comprat temps enrere, tota desmuntada, el quadre, forquilla, tija, potència... però el després el propietari em va regalar les peces que encara conservava en una capsa, canvis i frens, però sense rodes, ni parafangs, manillar, alforges... he anat reconstruint la bici així com m'ha semblat.

Amb 3 plats i 7 corones n'hi ha suficient, en teoria 21 velocitats possibles.

Per cert, aquests "xivatos" circulars amb aspecte retro molen molt! 

:-)

Aquí una petita xuleta amb l'evolució dels diversos grups de Shimano per bicis de muntanya.
La columna "¿Qué lleva?" fa referència a les novetats per l'any 1994.

Bé, de moment això només és el mitjà de transport, el vehicle bàsic.
Està clar que un viatge necessita més coses, més materials i logística suficient per sobreviure... roba? menjar? fogonet? eines? recanvis? tenda?
L'equipatge depèn d'on es vagi, amb qui, quan, però sobretot de quina manera: es pot viatjar d'hotel a hotel i de restaurant a restaurant tirant de tarja de crèdit, amb ajudes digitals tipus aplicacions diverses via telèfon inteligent, apps, maps, uatzaps... o també es pot viatjar amb la pasta sempre justa, de càmping a càmping, o no, amb tenda o bivac, de cuina i fogonet o passant fred i gana, i continuament a l'aventura.

Tota manera de viatjar és bona segons sigui cada persona. L'important és trencar la rutina i veure món si hi ha ganes.

Per sort existeix el low-cost.

I... ho haig de dir, encara que soni old school. Sempre va bé portar un mapa.
Millor encara si és un mapa antic, sense actualitzar, amb tot el què no hi figura per descobrir.

Bé, potser algun dia reuneixo l'equipatge que falta i explico més coses relacionades amb aquesta bici.

Per ara però, ho veig improvable, amb l'hivern que s'acosta. Així que de moment ho deixo amb un, potser continuarà.

Salut!

- Emporium Cross

L'Emporium Cross és una bici ben difícil de trobar. Una veritable bici de coleccionisme, i que de ben segur faltarà a moltes col·leccions de Muscle Bikes "made in Spain".
Segurament se'n van comercialitzar ben poques. Les úniques referències existens per ara: la imatge del catàleg d' Emporium, de principis dels 80's, i també el primer llistat de preus a la revista La Bici, al nº2, d'octubre de 1981, on apareix en la versió amb canvi de marxes, denominada CR 20 Cross.
Així doncs, és una bici amb data de naixement indeterminada, de mitjans o finals dels anys 70's, igual com  la BH Bicicross, la Rabasa Derbi Panther Cross, la Torrot Mx, la Orbea Furia...

Aquesta màquina d'avui és també de la col·lecció d'en Xavi M., qui és partidari sempre de conservar els elements originals el millor possible, que la bici estigui neta i funcioni tot bé, però que els defectes estètics a causa de l'ús o corrosió són secundaris, i formen part de la història de la bici, i que si pintem o recromem peces, la bici deixa de ser ella mateixa i perd el seu historial particular, és com fer un reset.
Amb tot aquest temps d'anar restaurant i observar bicis restaurades, també ho veig així i comparteixo aquesta filosofia. Sobretot quan la bici és tan poc comuna i resulta evident que cal respectar el seu passat per conservar tot el potencial com a peça històrica i de col·leccionisme.

Explico tot això perquè la bici tenia una oxidació molt agresiva, irregular i amb crostes molt petrificades. Ha estat un òxid emprenyador d'eliminar i als cromats hi ha registrades totes les zones afectades. També al quadre hi han quedat algunes cicatrius.
A favor cal dir que la bici estava sencera amb totes les peces originals, i estava bé d'estructura i alineació. Únicament li hem substituït els pedals Notario per uns Ripa nous, la cadena i les fundes i cables.

En aquesta foto següent una mostra de l'òxidació que hi havia arreu, aparentment sembla com sempre però per treure-la calia insistir i fregar fort, més del normal. Encara no sé a què és degut!

Els frens de tambor i carrets són de la marca Amuat, i bastant problemàtics a l'hora de posar a punt, degut a l'excessiva excentricitat de l'eix, cosa que provocava fregament entre les pastilles de fre i les parets del tambor.
Al final, i després de menjar una mica les pastilles de fre i d'anar provant diverses posicions per fixar les dues parts del tambor, les rodes giren sense fregament i els frens funcionen correctament, no pas sobradament, però diguem que passarien la ITV.

La forquilla amb suspensió crec que és igual que la de les Rabasa Panther Cross.
És pot desmuntar fàcilment per netejar i reengrassar. Els protectors de goma entren i surten a pressió (amb un tornavís fent palanca es separen de les botelles).
Les botelles es desenrosquen i surten per baix. Les barres ja no es desmunten més. La molla interna sembla fixada a l'interior de la botella però també surt descargolant.
Aquesta suspensió no té marca de fabricant per enlloc ni se'n coneixen recanvis.

Els neumàtics són d'origen, sense marca. Només indiquen les dimensions, 20' x 2.125 (406 de llanta) i que eren fets Taiwan. Encara tenen els tacs molt esmolats, cosa que indica que la bici es va fer servir ben poc, potser arraconada per el problema dels frens? qui sap...

Pensant en perquè no va ser una bici exitosa comercialment i n'hi ha tant poques... dedueixo que era una bici cara respecte la competència. La versió amb canvi de marxes costava 20.253pts l'any 81, quan una BH bicicross bàsica costava 11.500, o que per 23.900 ja hi havia la Panther Cross mach 2 tope de gama...
Això i també que és una bici amb alguns defectes de disseny, com la posició del seient, situat bastant enrere i amb poc marge de correcció endavant i amunt degut al disseny del petit sissy-bar.  En general tota la bici es veu molt inclinada cap enrera, cosa que amb unes suspensions posteriors més llargues això s'hauria corregit una mica. Però clar, hem de recordar que eren bicis per canalla, i les suspensions també són bastant toves, com les de la Panther Cross.
Eren bicis dimensionades per nens i adolescents, amb prou imaginació com per sentir-se dins el món del motocross... o sigui... en aquella època, tots! :-)
En aquella època tots somiavem amb tenir una bici d'aquestes i fer el motero pel barri !

Felicitats Xavi !
;-)

retro-docs: IBERTOL + PELISER HISPANIA

A la revista La Bici, al nº8, d'abril de 1982, hi apareixen aquests dos petits documents referents a dues marques ja extingides, però que, amb més o menys freqüència, encara tenen vidilla en els mercats de les bicicletes velles, usades o de col·leccionisme.

La primera és IBERTOL. Sabem que estava a Toledo, que construia les bicicletes DIXI, però també les GIORDANI, i també que les seves versions de muscle bikes tenen similituts amb el model TORPEDO de la marca alemanya RIXE.
És tot un embolic encara per destriar, però aquí va alguna cosa:

L'altra firma és PELISER (+Hispania).
Tal com s'explica al reportatge ja existien les bicicletes Peliser, (no confondre amb Pelissier, cognom dels 3 germans ciclistes de principis del segle XX, ni tampoc amb el fabricant de carrets francès).

Sembla que Peliser Hispania va derivar cap a, o compartir origen amb la marca MASSI (amb 2 esses, no confondre amb la mítica firma italiana MASI).
Tant Massi com Peliser sembla ser que d'alguna manera sorgiren de la Casa Masferrer (CM), de Granollers, que al seu moment sembla que també havia engegat el tema Looping...

Com que tot això és un xic confós i encara està per aclarir, aquí ho deixo, una mica desendressat. Possiblement m'equivoco en coses sobre aquestes relacions històric-mercantils, però potser hi ha qui ho llegeix i coneix bé el tema i vol ajudar a aclarir-ho. Qualsevol informació serà benvinguda, gràcies.

- Rabasa Dani

Fa dos anys en Dani va rescatar de les golfes una vella Rabasa Derbi de carretera, amb 10 marxes i rodes de 650 (crec recordar que havia estat del seu pare).
Aleshores, estiu del 2012, la vam ressucitar i convertir a single speed, tot eliminant la pintura (steel style). Era una bici sense marxes molt útil i pràctica, com a commuter bike, o per fer rutes per terrenys poc ondulats.
Aquest passat estiu però, li hem tornat a posar marxes, muntant un pinyó de cinc corones (un 14-28 d'una mtb infantil) i un doble plat (42/52), i muntant també un porta-alforges, de manera que ara la bici ha guanyat en possibilitats i comoditat per fer rutes més variades i distàncies més llargues.
Amb els neumàtics gruixuts, a més a més, les pistes sense asfaltar no són un impediment.

Els canvis instal·lats són uns Sachs Huret, amb unes bieles Solida, pedals Olimpic 64, clips plàstics i corretges AGPA. Les manetes de frens són les Weinmann que encara té en venta Reciclone, però els ponts són Olimpic (això és perquè la forquilla original de 650 era inservible i la vam substituir al 2012 per una de 700, i aleshores els ponts de fre Weinmann no eren prou llargs de potes).
 Les rodes són de mida 650B, amb llantes noves d'alumini.

Per adaptar un porta-equipatges a una bici sovint fa falta pensar alguna estratègia, segons siguin les dimensions del quadre, el porta-equipatges i de com estiguin distribuits els punts d'unió.
Aquí una pletina de fusta va solucionar el problema de manera pràctica i efectiva.

Aquesta bici és un altre exemple de com recuperar una vella bicicleta atrotinada (molt, tot i que ara no trobo les fotos de l'abans), però també un exemple de com anar adaptant la bici cap a una utilitat concreta, segons cada època.
En Dani ja hi ha anat fent sortides, a més de muntar-hi un preciós seient Brooks.
Aquí algunes fotos de la bici in situ. 

Gràcies Dani.
Bones rutes i a cuidar i disfrutar de la bici, i el paisatge!