28 de novembre 2014

- Marin Bobcat Trail "explorer"


La Bobcat trail, quelcom així com "el sender del gat Bob"  (*nota a comentaris), és la MTB  low-cost que Marin va treure al mercat l'any 1993, i que va substituir la Madrone Trail i la Bolinas Ridge, les dues Marin "barates" de 1992.

Al 1993, per sobre de la Bobcat trail hi havia la Muirwoods, una bici que ja des del 1992 presumia dels tirants posteriors gruixuts, una invenció de Marin, batejats com afterburners ( podeu veure la Marin Palisades trail que hi ha aquí a bicinova2)

Qui sap si per necessitat de reduir stock d'algun magatzem, la Bobcat trail encara estava feta amb els tirants i punteres clàssiques. No hi havia aftetrburners per ella. Tot i això, el material base era el mateix, acer al CrMo de la firma japonesa Tange. 

És curiós però la Bobcat trail no apareix al catàleg de 1993 Alemanya, on la gama comença amb els afterburners de la Muirwoods.
Però és segur que la  Bobcat és de 1993, pel seu disseny gràfic. Les col·leccions Marin de 1992, 1993 i 1994 són molt diferents entre elles. A cada temporada tota la col·lecció en conjunt va canviar d'aspecte. A més a més, el nom Bobcat trail apareix a la "Guia de la Bicicleta 93 94", una publicació que treien conjuntament les revistes Ciclismo a fondoMagazine BTT.
A part d'Espanya, em pregunto a quins altres països europeus es va comercialitzar aquesta Bobcat... és un misteri... es tracta potser d'una peça molt perseguida pels col·leccionistes de la marca? és potser la joia low-cost de la corona? jajaja!! faig broma, ni que fos una Team Issue, o una Team Titanium, que d'aquestes si que no se'n veuen!
:-)

En fi, tot i ser una mountain bike econòmica, la Bobcat era semblant a les altres Marin del 1993, d'aspecte, ben aconseguit, però també compartia proporcions i geometria amb les seves germanes grans.
Una construcció sòlida, resistent, fiable, molt bon comportament..., tot fruit de l'intens I+D+I+D+I que pilots i provadors de la marca feien per les muntanyes de Califòrnia en aquells anys de la febrada.
Almenys això és el què explicaven els vells anuncis de les revistes.
Lo bé que s'ho passaven! segur!


Bé, però de tot això fa 20 anys.
Actualment aquesta bici concreta ha deixat a banda el seu passat muntenbaikero i ha canviat. Ara està preparada per voltar pel món, tres, o deu, o cent dies, amb el fato necessari segons l'adreça i etiqueta de la performance en qüestió (explorer, voyager, tourist...)

No calen grans fortunes per tenir una màquina fiable i robusta per viatjar. Una btt clàssica ben feta és una bona base. Les rodes de 26', els tres plats i els pinyons grossos permeten pujar per on calgui sense haver de baixar de la bici. Els clàssics frens cantilever van bé encara que hi hagi "massa pes" en una "massa baixada". Els neumàtics "gruixuts" ens deixen passar per trossos sense asfaltar sense mirar prim. La "posició btt" del manillar és relativament còmode i ens facilita l'observació de l'entorn. 

Però tot això només val si ens oblidem del rellotge i de les llargues distàncies diàries a velocitats "aero".
És clar que també cal diferenciar la cosa, de si pretenem creuar els Alps o si tenim l'objectiu concret de voltar per Holanda, aleshores potser no cal tenir tres plats...
Adaptar la bici segons sigui el terreny a resseguir és primordial.
És clar que una bici actual de carretera, amb rodes de 700 i ben equipada ha d'anar molt millor per fer cicloturisme carregat de coses. Segurament permet assolir més quilòmetres amb menys temps i/o menys energia.

Però el tema d'avui va de low-cost inmediat, com un exemple vàlid sobre convertir una mountain bike econòmica normal en una bici vàlida per viatjar per tot arreu durant el temps que es vulgui. Que aguanti al màxim i porti els mínims problemes. Això és el què interessa. I si el cost econòmic és reduït doncs millor que millor.

Aquest és un dels grans potencials d'aquestes velles mountain bikes, però també funcionen perfectament en l'àmbit urbà del dia a dia. Només cal observar el carrer i els aparcaments de qualsevol ciutat.

Cal tenir en compte que la lleugeresa de la bici per fer cicloturisme és un factor secundari, doncs el pes final de tot el volum dependrà molt més de si carreguem amb més o menys equipatge les alforges que no pas de si la bici pesa 1 kg més o menys.


Aquesta Marin porta uns quants components d'origen, del grup Shimano Altus C-10, en frens i canvis, però hi vaig muntar unes bieles Shimano Deore DX, més antigues però de 175 mm, millor mida per mi que no pas les de 170mm. Els pedals són uns Shimano automàtics de carretera per cales SPD
Doble porta-bidó per la set, porta-alforjes posterior robust i lleuger; timbre per avisar al futur, mirall retrovisor per mirar el passat,  reflectants diversos per ser vist... parafangs per si un dia plou, o ha plogut. Una petita bossa frontal, per equilibrar pesos, accessible en marxa, de ràpid posar i treure, i amb porta-mapa. Molt recomanable.

Neumàtics de 35 mm amb poc gravat, vàlids per asfalt i també per fora carretera, amb línies blanques reflectants. Aquí les rodes són clàssiques i usades però encara bones, amb carrets Shimano XT i llantes Mavic anoditzades. La bici l'havia comprat temps enrere, tota desmuntada, el quadre, forquilla, tija, potència... però el després el propietari em va regalar les peces que encara conservava en una capsa, canvis i frens, però sense rodes, ni parafangs, manillar, alforges... he anat reconstruint la bici així com m'ha semblat.

Amb 3 plats i 7 corones n'hi ha suficient, en teoria 21 velocitats possibles.
Per cert, aquests "xivatos" circulars amb aspecte retro molen molt! 
:-)



Aquí una petita xuleta amb l'evolució dels diversos grups de Shimano per bicis de muntanya.
La columna "¿Qué lleva?" fa referència a les novetats per l'any 1994.









Bé, de moment això només és el mitjà de transport, el vehicle bàsic.
Està clar que un viatge necessita més coses, més materials i logística suficient per sobreviure... roba? menjar? fogonet? eines? recanvis? tenda?
L'equipatge depèn d'on es vagi, amb qui, quan, però sobretot de quina manera: es pot viatjar d'hotel a hotel i de restaurant a restaurant tirant de tarja de crèdit, amb ajudes digitals tipus aplicacions diverses via telèfon inteligent, apps, maps, uatzaps... o també es pot viatjar amb la pasta sempre justa, de càmping a càmping, o no, amb tenda o bivac, de cuina i fogonet o passant fred i gana, i continuament a l'aventura.

Tota manera de viatjar és bona segons sigui cada persona. L'important és trencar la rutina i veure món si hi ha ganes.

Per sort existeix el low-cost.

I... ho haig de dir, encara que soni old school. Sempre va bé portar un mapa.
Millor encara si és un mapa antic, sense actualitzar, amb tot el què no hi figura per descobrir.


Bé, potser algun dia reuneixo l'equipatge que falta i explico més coses relacionades amb aquesta bici.
Per ara però, ho veig improvable, amb l'hivern que s'acosta. Així que de moment ho deixo amb un, potser continuarà.
Salut!

2 comentaris:

  1. Nen, no puc estat massa d'acord amb la teva traducció: en anglès un "bobcat" és una mena de gat salvatge tipus Linx.
    Jo ho traduiria com "el sender/pista del Linx"

    Sorry

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. (*)
      Ostres! feia tants anys que tenia ficada aquesta traducció al cap que no ho havia ni mirat de buscar, :-( ... ara veig que si, que és un tipus de gat salvatge. Moltes gràcies per la correcció.

      També me n'alegro per la bici.
      Salutacions!


      Suprimeix