- G.A.C. AKIMOTO BMX

La última del 2013. Aquesta vegada si que puc dir allò de... "bici nova !!", amb dues paraules separades!

D'ençà de començar aquest blog, l'any 2009,  tota bici que havia arribat a les meves mans sempre estava acompanyada de les tres paraules separades: "bici no va". Després, amb més o menys encert, al cap d'un temps d'anar-hi treballant, la bicicleta en qüestió ja es podia denominar amb un sol mot: "bicinova".

Aquesta vegada però, tot és llampant i nou de trinca.

Setmanes enrera vaig poder ajudar a despenjar de la paret d'una botiga la última de les dues AKIMOTO de color taronja que sortien anunciades a Milanuncios.com.

Feia més de vint anys que era allà enfilada, aquesta bici,  i amb tots aquests anys, la pols i l'aire oliat de les motos i motoserres li havien impregnat tot el seu exterior. Per això, un cop a casa, també va caldre netejar-ho tot a consciència, peça a peça, per tal de rescatar tota la seva brillantor amagada.

Però tota aquesta "feinada", sense haver de treure òxid ni incrustacions de grassa vella i derivats, és com baixar el Tourmalet sense haver-lo suat pujant. Un luxe poc habitual.

A internet no hi ha gaire res de clar sobre les G.A.C. AKIMOTO.

Escribint als motors de recerca gogueleros apareixen diversitat d'Akimoto semblants a aquesta, amb aspecte BMX, però amb múltiples combinacions de colors, calques, protectors...
La majoria de quadres porten una platina de reforç soldada entre els dos tubs principals i la pipa de direcció.
També apareixen imatges de les AKM 4  i alguna AKM 3 (les versions Akimoto amb suspensió central, similars a les BH California Star2, i Star3, o la Orbea Dakar...). 

Totes aparegueren a la dècada dels 80s, però no tant aviat com es creu.
Remirant els llistats de preus de la revista LA BICI, la primera AKIMOTO que apareix anomenada és al nº 15, al desembre de 1982 (no tinc el nº14), quan ja totes les altres marques rivals tenien una o diverses BMX en venda i competint als circuits.

Resulta sorprenent aquest fet, però certament GAC es va despertar molt tard amb això del bmx. Va ser dels últims, sinó l'últim, fabricant a tenir-ne una a producció.

L'AKIMOTO B.M.X. costava aleshores 13.525 pts (uns 82€), per 11.600 pts d'una BH Meteor, o les 14.250 pts d'una BH California...

A l'estiu del 1985 hi ha l'AKIMOTO 500 (16.400 pts) i l'AKIMOTO 400 (12.900 pts), diferenciades pel tamany de roda.

A principis de l'any 1986 (LA BICI nº45) hi ha 3 Akimoto als llistats: "AKIMOTO-1 500", "AKIMOTO-2" i "AKIMOTO-3" (16.975, 18.975 i 23.975 pts respectivament). Qui sap si aquesta última ja correspon a la versió amb suspensió posterior, una denominació prèvia de la AKM-3 ? és quelcom a resoldre.

En els pocs números següents que tinc de la revista LA BICI ja no hi apareixen llistats de preus. A part d'això, només he trobat  informació al Catálogo BICISPORT Núm 1, de 1990, on encara hi apareixen les Akimoto, amb rodes de 400 i 500 (la 500 amb calques totalment diferents i quadre i forquilla molt semblant a les BH California), i també hi surten dues Akimoto amb suspensió, la AKM Cuatro i la G.A.C Trail. 

A falta de catàlegs i més documentació, les AKM3, AKM4, BH Star2 i 3, Orbea DAKAR, la Rabasa Derbi Panther bmx amb suspensió... o sigui, tota la moguda bmx amb un braç de suspensió central (inventada per GAC segons s'afirma al Catálogo Bicisport Núm.1) sembla ser que no existia abans de 1986.
Al 1986 segueix en venda la Motoretta, la Motoretta-2... i la Motoretta-3 bicolor, amb els frens i bieles de colors diversos. Això ens dóna una pista per la semblança de bieles i frens respecte a aquesta Akimoto d'avui, que per això podria correspondre a la Akimoto-1 500 de 1986.
Amb tota seguretat no és de les primeres sèries, ja que les de 1983 portaven bieles de pasador i pletina soldada (n'he vist alguna amb 3 forats rodons i la majoria amb un sol forat rodó), en canvi aquesta no té cap pletina soldada i equipa bieles amb eix de cuadradillo, i de 170mm de llarg! cosa poc habitual entre les bmx "de carrer".

Dit això, ni aquesta bici ni la majoria de BMX comercials del mercat, no eren pas eines pures de competició, sinó bicicletes visualment atractives i resistents destinades al públic juvenil i les seves aventures de barri. 

Les bicis bones de competició eren molt més cares, no assequibles per tothom, però amb una d'aquestes bicis bàsiques ja es podia competir a la cursa oficial més propera. Només calia treure el fre davanter, el protector de plats i el cavallet. Casc... i a correr!

A part de netejar-ho tot, tensar radis, recolocar fundes i cables i ajustar correctament el pedalier, he modificat tres coses:
Els pedals, substituits per aquests Notario blaus, més bemeikseros (originalment duia uns Notario de color blanc, d'un disseny que no havia vist fins ara).

També hi he afegit el protector "AKIMOTO" del manillar, ja que no hi era, i a la botiga em van dir molt segurs que de sèrie no hi anava (per sort en tenien algun de suelto per vendre).
També hi he instalat els cridaners protectors de punys marca Polisport que fa temps que tenia per casa,  quin millor lloc per conservar-los sinó muntats al seu lloc. La seva funcionalitat pràctica és més que dubtosa, però als anys 80 aquesta mena de gadgets sempre feien la bici més racing, més ràpida i agresiva.

La majoria de peces de la bici són firmades per G.A.C., excepte els carrets de les rodes, de marca Union, el seient GES, els pedals Notario, la cadena IRIS, el catadriòptic Rinder i els neumàtics HWA FONG, una mica ressecs després de tants anys, però que després de tractar-los amb el mètode glicerínic, han millorat bastant la seva textura, i l'aspecte és fantàstic.

Ara la bici pesa 14,1 Kg., tot funciona com el primer dia i brilla racing per totes bandes. Però encara no està tot clar.
Segueix vigent el dubte sobre l'origen d'aquest curiós mot: AKIMOTO...
D'on ve? un còctel de manga japonès i surfing USA?

NEWS 2014 !!!

Al·lucinant!
L'antiga revista LA BICI, nascuda l'any 1981 i pionera entre les publicacions ciclistes Made in Spain, es tornarà a editar.
Moredi S.A., després de veure el creixent interés per tot allò vintage i en especial per les bicicletes clàssiques, ha decidit tornar a portar a impremta els 12 primers números de LA BICI.

"si todo va tal y como indican los estudios de mercado realizados, en dos temporadas nos podremos situar en el pelotón profesional de las publicaciones ciclodeportivas, metiéndonos otra vez, como antaño, en todos los kioskos y librerias con contenidos totalmente nuevos y actuales, sin renunciar al estilo retro que tanto nos caracteriza. Eso si, nada de ir a rueda, ni holgazados viendo el paisaje en cola de pelotón, no, intentaremos meternos en todas las escapadas posibles y ser protagonistas."


Eren paraules del director de marketing en la roda de premsa d'aquest matí, que afegia:
  
 "... a lo largo de este 2013 hemos estado retomando antiguos contactos con bastante éxito y diversas empresas volverán a emitir publicidad en nuestra revista. No sólo GAC o Torrot vuelven a la carga, como ya es sabido, sino que hay más, por ejemplo Olimpic refabricará sus míticos Balon, o IRIS, que fabricará nuevas cadenas de colores para las fixie actuales. Otros, como Notario, Akront, Pirelli..., también preparan catálogos frescos, o AGPA, GURPIL, GES... por citar algunas empresas, por cierto, empresas campeonas que nunca han abandonado nuestro mercado, han confirmado que también nos acompañarán en nuestra aventura.
Hay muchas conversaciones abiertas todavía, no está todo cerrado, la cosa promete. Aunque, también hay que decirlo, no todo son buenas noticias, BH y Orbea ya han dicho que no quiere saber nada del proyecto, o ZEUS, que sigue dudando sobre si es bueno o no reaparecer."

Des de les seves oficines del carrer Rafael Herrera, nº3, de Madrid, LA BICI ha comunicat que la intenció és engegar aquest mateix 2014, tot i que per començar, LA BICI només es distribuirà per suscripció personalitzada.
De moment ja s'han començat a repartir les butlletes de subscripció i es preveu una rebuda massiva de cartes a la seva bústia a partir de la setmana vinent i durant tot el mes de gener.

Si estàs interessat/da en rebre a casa els 12 primers números reeditats de la revista LA BICI, aleshores copia la foto, imprimeix-la, omple-la amb les teves dades personals i ves a l'oficina de Correos més propera per enviar-la.
Ànims! i no perdeu temps,  no està clar de quan serà la tirada d'exemplars de cada nº i us podrieu quedar sense la vostra!

Nota: De moment cal contactar mitjançant correu postal, els de LA BICI encara no tenen una WEB pròpia ni tampoc cap email en actiu, però gairebé ja tenen a punt les oficines per encabir els nous super-equips informàtics Philips, (si, els mateixos de les bombetes), i que ara també volen recuperar terreny tecnològic respecte Apel i Sangsun...
I van forts! mireu sinó aquest Telefax promocional dels nous equips.
 Impressionant!

hahaha!! Happy diada de Sants Inocents!!

;-)

 i tan de bo que sigui un bon 2014 !!

- Monty T-219 (1989)

Pels que ens agraden les bicicletes clàssiques, i encara més si són de rodes de 20', i més encara si són trialeres de fer cabrioles... qualsevol bici dels anys 80 és moolt interessant.
Per això, quan la casualitat et presenta alguna d'aquelles bicis, en venta, en bon estat i a un preu raonable, és molt difícil passar de llarg, i ben fàcil caure en la temptació de comprar-la. Almenys a mi em passa això ( tot i que fa uns mesos vaig dir que ja no buscava més bicis, he de confessar que com que no me les he pas tret del cap, doncs crec que per això apareixen al mig del camí ). Potser aquesta dèria respon a alguna mena d'adicció, no ho sé,  però ho justifico dient que és una cosa passatgera, fruit del moment present i sobretot, que en tinc bons motius.

Actualment, i en el meu cas, els motius que justifiquen l'arribada a casa d'una "nova bici vella" són 3.
El primer motiu és per poder-la desmuntar, arreglar tot allò que està malament i tornar-la  a muntar, veient així com són les peces, descobrint les solucions tècniques de cada època, l'estètica de les decoracions retro, els materials, el desgast per causa de l'ús o de l'oblit... Tot remenant les peces s'estableix una comunicació invisible entre mecànic i bicicleta, el mecànic remena i observa, aparèixen preguntes, i la bicicleta les va responent a mesura que evoluciona la restauració. De tot això se n'aprenen coses, es guanya experiència i un va aprofundint en aquest peculiar hobby.

El segon motiu que m'engresca a comprar una bici vella és per poder-la convertir en una "bicinova", això és fer-li fotos un cop està llesta i presentar-la aquí al blog. Això és com enregistrar quelcom, és com representar un objecte i enllaçar-lo a una data, fer-lo constar. Això serveix per fer real la bicicleta dins el món digital d'internet, en benefici de la informació accessible i lliure per a tothom (almenys actualment, qui sap com derivarà el futur d'internet i el control dels voluminosos magatzems de dades, arxius i cronologies...).
Un post en el blog és també el punt i final de feina feta, una restauració acabada, que permet oblidar-se'n i seguir fent altres coses, girar pàgina. La porta entre passat i present.

En tercer motiu per tenir a casa una bici és poder-hi anar. Descobrir com és, com funciona, els seus pros i contres, si és còmode, si és estable, si tracciona bé... i analitzar intuitivament les raons, de com una solució tècnica, un material especial o una geometria concreta deriva en un bon funcionament, en unes aptituts,  virtuts.
Això només es pot fer provant diversitat de bicicletes, i al llarg del temps, no és cosa d'un dia. Cal practicar sovint i com més millor. En això encara vaig fluix, i espero fotre-hi més canya en els temps que venen, però el principal propòsit de mantenir una petita col·lecció de bicis clàssiques intento que sigui aquest, el disfrutar-les en l'acció. 
 
Bé, no m'enrotllo més. La qüestió és que he acabat de restaurar aquesta T-219.

De Monty T-219 n'hi ha diverses sèries. Aquesta crec que és de 1988 o 1989, i es carateritzava  pel tub superior, curvat al seu pas pel tub del seient, i que s'allarga fins al pont de fre del darrera, des d'on neixen els dos tirants que s'uneixen les punteres de la roda.
Era també la T-219 amb frens de politja dels nous, els nous ponts de la casa Olimpic, evolució dels clàssics Balon, no tant arrodonits com aquells, i amb aquests petits buidats circulars tant el les ferradures com en les manetes. Una encertada aproximació al drilled clàssic.
Per últim, les llampants calques de color rosa i una franja verda diferenciaven aquesta versió de les anteriors.
Hi ha altres diferències, però que a primera vista passen desapercebudes. En general, darrere el llampant efecte mirall del cromat, moltes T-219 semblen iguals, i no ho són pas.
Per més informació sobre la cronologia de les Monty podeu consultar el post de la col·lecció d'en Jordi Yelamos, o webs com Trialsin.es,  Bike Trials Evolution ... cal mirar i remirar per anar aclarint la cronologia evolutiva.

En algun proper post miraré d'explicar més coses sobre els frens de politja, ja que a la bici n'hi faltava un (duia un de BH! ), i gràcies a trobar un pont d'aquests a l'AutoRetro i una politja a la Cerdanya, vaig poder fer una transformació d'un fre d'aquests.

Una altra cosa que va allargar el camí va ser desmuntar les rodes, restaurar els fantàstics carrets Olimpic Cursa i les reforçades llantes Akront d'alumini i de 36 forats. Els radis originals d'acer cromat estaven bastant rovellats i vaig muntar-hi un joc de radis negres amb uns niples blaus que voltaven orfes des de feia temps per capses i calaixos. Els radis negres també estan una mica oxidats, però són de més bon veure. De fet les llantes tenen algunes òsties i no poden centrar-se bé del tot; serveixen per què el Trial no demana velocitat, però si un dia la sort fa aparèixer unes Akront negres noves serà qüestió de posar-les aquí.

La caixa de pedalier estanca és de la casa FAG. Vaig mirar si trobava recanvis de bieles, però d'aquestes  Monty Compactdisc no n'he vistes per enlloc. A més a més (i no era el primer que ho intentava, veient les marques dels ostiots que hi ha per darrere) la biela esquerra no va voler sortir de cap manera i tot el fil de rosca va ser cruspit per l'extractor. Així que malgrat el petit joc de l'eix, ho vaig deixar tal com estava.
Els pedals si que els he canviat, provisionalment, a l'espera de restaurar els que duia, que estaven molt oxidats i repintats amb pintura negre per damunt! a pinzell!! noooo!!!

En fi, si poguéssim triar preferiríem la bici com nova, impecable, com sortida de fàbrica.
Però no és aquest el cas, la bici té marques de guerra per tot arreu. En part, però, això és molt bo: no caldrà preocupar-se per les inevitables tostarrades, cops i ratllades diverses de la fase següent, la fase pràctica, l'acció equilibrista.

Som-hi doncs!!
:-)



PD.
23 abril 2014: al blog hi ha una versió anterior de T-219, la de 1987.

- BH SUPRA XC-COMP

1990.
El Mountain Bike ja era conegut per tothom, tot i que seguia essent una cosa molt molt nova.
Encara no tothom en tenia, de bicis d'aquestes, però qui més qui menys ja n'havia vist circular alguna. Segurament s'hi havia fixat per les cridaneres combinacions de colors, i havia observat aquells extranys frens, i el petitíssim tercer plat, o les rodes grans de tacs, o el manillar pla i ample... eren bicis noves i extranyes que cridaven l'atenció, i de seguida venien ganes de provar-ne una.
S'ha d'entendre que fins a mitjans dels 80s, (1987/1988...) l'únic off-road a pedals conegut per la majoria de gent, eren les petites bicicletes de la canalla, les bicicross i les bicis de trial, amb rodes "normals", les de 20 polzades. Després hi havia les bicis de corredor (de carreres, de carretera), les bicis de passeig, les infantils...; tan el ciclisme de velòdrom com el ciclocross eren cosa d'uns quants esportistes, i prou, para de comptar... bé, si, hi havien les antigues bicis de frens de varilles, les bicis dels avis, que ja duien més de deu o vint anys arraconades als trasters acumulant pols i rovell. 

Amb aquest panorama bicicletero, potser es pot copçar millor el perquè les bicis de muntanya van tenir l'èxit que van tenir. Van ser un boom, provocant un canvi de paradigma. Ho va transformar tot. Eren bicicletes molt diferents a tot allò vist abans, i tenien la capacitat de permetre endinsar-se per mals camins i enfilar-se amunt per dretes pendents.
Explorar, aventura, diversió, esport. Els europeus vam absorbir tot allò amb delit.
Als USA ja hi havia tot una industria en marxa i a tota potència quan aquí tot just sonava el despertador.
I dir industria d'Estats Units és dir també industria Japonesa, en profitosa colaboració comercial ja des de l'eclosió del BMX, 10 o 15 anys abans. La conexió Tokyo-Califòrnia era molt fluida.

Suntour, Shimano, Sugino, Sakae, Araya, Tange, etc...multitud de firmes japoneses han contribuit sempre al desenvolupament de la bicicleta. Però aleshores hi havia molt en joc. En aquells anys, Shimano i Suntour eren dos gegants en ple combat per fer-se amb el ganivet de tallar el pastís. El MTB (btt, atb, vtt, mountain bike...) ja es veia a venir que seria un èxit mundial sense precedents.
Al 1990 Shimano sorprenia amb els nous shifters Rapidfire, però Suntour també saltava endavant amb uns pulsadors d'aspecte semblant, els X-PRESS, i l'etiqueta Accushift arreu, en els canvis, plats, pinyons, fundes, cables... aleshores 21 velocitats era el màxim: 3 plats i 7 corones al pinyó.

Als anys següents, Shimano evolucionava encara més les seves Rapidfire, i presentava el grup XTR i el pinyó de 8 corones... Suntour contratacava amb el sistema MicroDrive (un precursor dels sistemes Compact actuals).
Aquí un catàleg en PDF de Suntour amb les novetats de 1993.
I un altre, catàleg de 1992.

La BH Supra XC-Comp, o model P58, tal com especifica aquesta publicitat de la revista Bicisport, nº12, de març de1990, i que és la única informació que per ara he trobat sobre aquesta bicicleta, era una de les bicis "bones" fabricades a Espanya aquella temporada. Tuberia Columbus AELLE OR, components Suntour XC-Comp (que era el segon de la casa, just per sota de l' XC-Pro), sumat a l'experiència de BH per construir quadres indestructibles, feien de bicicletes com aquesta el contrapunt necessari enfront la fragilitat dels filferros barats que ja es venien en alguns supermercats, o que es regalaven en entitats financeres, bicicletes de baixa qualitat que normalment es feien malbé en poques sortides.
Sortosament, fabricants consolidats com BH seguien proposant bones eines, sòlides i resistents, amb una relació qualitat/preu llaminera, però sobretot pensades per durar sempre i minimitzar l'aparició de problemes mecànics, factors bàsics per disfrutar del btt, i més encara quan un comença.
Les versions anteriors de BH per muntanya (veure catàleg de 1989) semblen compartir la mateixa estructura del quadre, amb similars proporcions, i sembla que només canvia la potència, que probablement era un punt dèbil, o potser encara eren de les antigues, de 21,5 mm de diàmetre i no de 22,2 mm... i era qüestió de normalitzar-se... no ho sé.

El cert és que aquesta Supra d'avui no s'havia fet servir molt, veient el poc desgast dels neumàtics, cadena, pinyons, plats... La restauració ha estat bàsicament netejar a fons, trobar-li un seient, uns punys, treure catadiòptrics de rodes i el protector metàl·lic del canvi de marxes, un complement estrafalari que moltes btt duien de sèrie.

Les rodes són molt xules, amb els carrets XC-Comp, llantes Rigida Rally 30, i  neumàtics Vredestein Mont Blanc ( originals, 24 anys in situ! microesquerdats per tot arreu però amb un tacte de goma perfecte ) amb un dibuix mixt, apte tan per entorns urbans com per camins i pistes poc enfangades.

Els frens cantilevers de l'XC-Comp són potents i suaus (amb la potència i suavitat de 1990, és clar). Destaquen els de darrera, SE (Self Energizing), que gaudeixen de l'invent d'un tal Pedersen, i que funciona com una ajuda extra, oferint més potència de frenada sense demanar més força als dits.
Al frenar, la pastilla s'acosta a la llanta, no perpendicularment com en tots els cantilevers, sinó tangencialment, en sentit del gir de la roda, de manera que el gir de la mateixa llanta ajuda a que les pastilles mosseguin amb més força. El resultat és notable, i es pot controlar molt bé quan la roda es bloquejarà o no. És una espècie d'ABS per bicicleta.
No sé per quins motius aquest sistema Pedersen no interessa en els cantilevers davanters.
La diferència amb els cantilevers de Shimano és que per igualar  la tensió en les dues bandes, aquests Suntour tenen una peça posterior hexagonal, que amb una clau d'estrella ens permet posicionar l'extrem de la molla al lloc correcte, i així poder igualar la força de retorn a banda i banda de la llanta.

Bona bici.
Amunt i avall creuant Barcelona com qui pilota una bmxstreet va anar la mar de bé. Estable, maniobrable, bona dosificació dels esforços gràcies a l'extensa gama de dentats i combinacions possibles, frena que t'hi cagues, posició còmoda, look retro... les btt sense suspensió, ben posades a punt i amb gomes d'asfalt, es defensen perfectament per la urbe. No són lleugeres, certament, però sense entrenament cap bici és mai prou lleugera.

Una variant geomètrica clàssica per seguir investigant, en altres terrenys.
Es queda a casa.
:-)

P.D. Una altra BH SUPRA, cosina-germana d'aquesta i equipada amb Shimano XT es pot veure al brutal blog d'en Josele: Catalogo de la Bici Retro